L’era de la degradació de l’art i de la política cultural a Catalunya

L’era de la degradació de l’art i de la política cultural a Catalunya (descarregar-lo aquí en pdf, 63 pàgines). Ver traducción al castellano.

Introducció

Alguna cosa greu està passant en el context de l’art contemporani local. Els creadors fa temps que patim la seva degradació. Des de diversos àmbits, i especialment per part d’aquells responsables de gestionar els recursos públics, o no s’hi actua o quan es fa és per empitjorar-ho, i sovint sense amagar un clar menyspreu pels damnificats. I no es tracta de diners, o no principalment. No parlem aquí de les consequències de la crisi econòmica o de les retallades en cultura (prop del 40% real durant els darrers dos anys) tot i que per molts aquesta situació pugui ser ara la coartada perfecta per fer el que sempre han volgut fer.

Tanmateix, els moviments que estem presenciant en els darrers mesos han agafat una nova dimensió. Són d’un tamany descomunal, i tenen una voluntat totalitzadora i definitiva. És paradigmàtic que les transformacions jurídiques i legislatives que s’estan duent a terme en àmbits com ara l’educació, la sanitat, els programes socials, etc., vinguin justificades “conjunturalment” -la crisi- a l’espera de poder tornar a la “normalitat” un cop torni la tranquilitat financera (cosa que poca gent es creu). En canvi, els radicals tombs d’orientació que es proposen a la cultura (i especialment a l’art contemporani) venen acompanyats d’un discurs definidor d’allò que ha de ser, a partir d’ara i en el futur, les noves regles del joc. O sia, no hi haurà marxa enrere.

Damunt la taula de joc s’hi ha posat el MNAC, el MACBA -també el casament de la seva Fundació amb la de La Caixa-, la Virreina, la Capella, el CCCB, el Santa Mònica, el Canòdrom, Fàbra i Coats… tot el teixit públic de l’art contemporani de la ciutat. Tal com ens venen repetint amb insistència, l’obsessió dels actuals responsables de les polítiques culturals és l’ordenació i la racionalització de tot el mapa artístic local. Han agafat l’esquadra i el cartabó per dissenyar-nos un entorn on tot encaixi en un harmònic recorregut traçat des de dalt. El conseller Mascarell es va referir l’any 2011 a la necessitat d’aplicar “jardineria científica cultural” a la política artística. Un jardí d’aparença perfecta amb matolls pulcrament retallats, cap bri d’herba fora de lloc –qualsevol element estrany o inoportú ha de ser arrencat–, jocs de perspectives òptiques i jerarquies ben definides, mentre se’ns guia per camins que hauran d’orbitar al voltant d’un únic i majestuós centre: el MACBA.

És evident, però, que no és així com sorgeix la cultura en general ni l’art en particular. La mirada d’aquesta reestructuració no està posada en potenciar el teixit creatiu ni en facilitar que hi creixi allò inesperat, sinó en un consum cultural dirigit al consens i entès com entreteniment de turistes o passejada familiar de cap de setmana. En el terreny professional, la càrrega de la responsabilitat l’han fet recaure en un parell d’informes (un del Consell de Cultura de l’Ajuntament i un altre del propi MACBA). Cap debat que incorporés els creadors i els diferents agents del sector artístic –dels qui en realitat es desconfia profundament, quan no es menyspreen–, ni cap reflexió de fons que impliqués una veritable revisió crítica del nostre passat, de les responsabilitats que es deriven de l’actual estat de les coses, o que busqués una prospecció de futur.

L’objectiu d’aquest article és obrir públicament aquest debat. I per fer-ho, ens anirà bé introduir l’anàlisi d’algunes de les causes que ens han portat on som.

Índex

1- Introducció
2- De la idea de cultura que deriva de la transició
Conflicte i cultura
El fracàs social del motor cultural
El mite de la societat civil
3- De l’imaginari noucentista de la burgesia catalana
Ciutat i cultura
El Noucentisme: de quina estètica estem parlant?
El recel envers l’art contemporani
4- Del paradigma neoliberal de la competència
Subvenció versus inversió
Art i indústria cultural (o per què el disseny guanyà la partida a l’art)
Art i recerca (o el segrest del R+D)
La relació MACBA-la Caixa com a paradigma dels futurs conflictes
5- Hegemonia del populisme cultural
L’art en la Institució Cultura
Tot al museu
“La cultura de fer cultura”: Política cultural versus cultura
El segrest administratiu
Hiperinflació versus realitat: Barcelona i el circuit d’art contemporani
Art i mitjans
Crítica del públic
6- De la necessària autocrítica del sector artístic
7- Una resposta: Declaració de la Comissió de Cultura de l’AcampadaBCN-15M de la Plaça Catalunya de Barcelona (19 de juliol de 2011)

About these ads
Esta entrada fue publicada en Helarte como política, Imágenes que ciegan y etiquetada , , . Guarda el enlace permanente.

27 respuestas a L’era de la degradació de l’art i de la política cultural a Catalunya

  1. cartografiasprocomunesEva Caro dijo:

    Estupendo, ja m’agradaria participar-hi encara que des de València on això ja s’ha fet en forma molt friki i hortera. Tots els punts m’agraden pèro m’interessen més del 5 endavant. Ja diràs
    Eva Caro

  2. Pingback: polítiques culturals | Pearltrees

  3. rafael camps dijo:

    jorge luis, una vegada més: gràcies!

  4. Lucia dijo:

    Enhorabona i gràcies per les reflexions, l’esforç i el fet de compartir. Tanmateix, i del CCCB no diràs res? Ja m’imagino que no. És més fàcil carregar contra el MACBA, que mirar el que passa a casa.

  5. bani dijo:

    tinc la sensació que el CCCB és un fractal d’aquesta mateixa situació, amb la petita diferència que el punt d’ancoratge institucional és un director feble, sense idees i amb un contracte amb data de venciment – tres característiques necessàries per a que no suposi cap problema en aquesta transformació totalitzadora.

  6. Hans Móller dijo:

    A poc a poc però amb interès examinaré el PDF. Hi haurà alguna mena de fòrum per anar participant?

    • soymenos dijo:

      Gràcies Hans. No hi ha cap fòrum en concret. He fet el text públic perque es puguin anar obrint reflexions sobre les matèries que s’hi toquen. Si vols opinar aquí mateix, ets del tot benvingut. Salutacions, Jorge

  7. Muchas gracias por ocuparte de estas cuestiones. Para mi, la pregunta es como se está configurando el escenario, hasta donde esos grupos auto-organizados y esos micro-eventos, que no son nuevos si no que han estado ahí pero como por detrás y que han comenzado a visibilizarse, serán capaces de aguantar sin recursos (siempre han sido precarios en lo económico y ahora más) La cuestión es si el sector de la cultura se hará definitivamente amateur. Un juego para adolescentes y niños.

  8. Pingback: lera-de-la-degradacio-de-lart-i-de-la-politica-cultural-a-catalunya/ « ignorArte

  9. Teresa Picazo dijo:

    Quan els ciments trontollen és normal que l’edifici s’esquerdi.També que el protagonisme de les reivindicacions del 15M se l’endugui l’habitatge, la sanitat i l’educació públiques, gràcies a les mobilitzacions som un poc més conscients i més solidaris, cosa que no passa amb la cultura perquè portem molts anys sense debat i ens agafa la crisi amb els pixats al ventre. Tant és que sigui artista o no, la ciutat que vull no és aquesta de cartró pedra plena de turistes cutres, M’importa el que passa a l’espai públic de la meva ciutat, per què me’l prenen per cedir-lo a interessos privats, m’importa que es degradin els barris i que es faci difícil la convivència per manca de polítiques socials i fins aquí arribo.
    Em llegiré L’era de la degradació de l’art i de la política cultural a Catalunya i comento.

  10. josep miquel garcia dijo:

    Amic Jorge Luis Marzo

    t´adjunto aquest article que publico al Segre

    Circula a la xarxa una llarg anàlisi de la situació de l´art a Catalunya signat per José Luis Marzo en ple debat dels indignats a la Plaça Catalunya, amb data de l´any passat. El seu títol és “L’era de la degradació de l’art i de la política cultural a Catalunya” i es pot trobar a l´adreça http://soymenos.files.wordpress.com/2012/05/la_degradacio_de_lart_a_catalunya1.pdf
    A través de moltes planes Marzo, que extreu conclusions dels debats generats al llarg d´aquells dies, analitza l´orígen de la situació actual a partir de la Transició, i apunta els problemes més greus del moment present, que concreta en alguns aspectes que són de domini públic. El document és crític amb l´actualitat i esdevé concret en alguns punts, com el del paper que s´atorga al MACBA com ordenador de la situació dels espais contemporani, el conveni signat entre aquest Museu d´Art Contemporàni i La Caixa, o entre La Caixa i la Fundació Miró…..la desaparició d´espais contemporanis com Metrònom, el Canodrom, la sala Zero d´Olot, la Fundació Espais de Girona o els tallers de la QUAM. Critica obertament el segrest administratiu que viuen els projectes culturals i planteja l´ocàs de la crítica d´art, que ha perdut la seva funcionalitat analítica inserida en les institucions on col•labora.
    La lectura del document no es feixuga i val la pena saber els punts cardinals d´una part viva dels agents culturals preocupats per les limitacions actuals de l´escena artística contemporània.
    El que resulta significatiu és que, si be la majoria de les conclusions són genèriques i es poden traslladar al nostre entorn, no hi figura en les més de seixanta planes del document la més mínima referència a terres lleidatanes. Ni un sol mot, quan ens trobem ara per ara en ple debat de la sostenibilitat dels actius contemporanis del nostre territori. Això podria ser en part culpa nostra de no haver sapigut introduir les nostres preocupacions d´una manera extensiva, però ben be es podria afegir a aquest anàlisi els debats no resolts encara o les conseqüències que provoca la situació actual.
    Per exemple: fa dies que molts hem rebut mails dels promotors del Festival Emergent dient que pleguen. Això ja ho va manifestar el seu director a la cloenda de la darrera edició, però no semblava decidit del tot, fins ara que ja és un fet. Emergent havia assolit una bona dimensió i un entusiasme encomanadís. Dins la fotografia catalana actual tenia un paper divulgador dels fotògrafs emergents. No han pogut tirar endavant, segurament per aquest “segrest administratiu” que parla Jorge Luis Marzo. Han trobat una solució que tampoc resulta negativa. S´han posat en contacte amb el Festival SCAN de Tarragona i col•laboraran a nivell personal amb aquest certamen. El millor d´EMERGENT es trasllada a SCAN.
    Aquest exemple particular, com altres que es podrien afegir, hauria de formar part de les plataformes reivindicatives genèriques de l´ambit català. Fer participatius dels nostres debats a un àmbit més genèric ens ajudaria i faria extensiva la nostra particularitat, sense caure-com sempre- en aquesta condició marginal on ens trobem encara.

    Josep Miquel Garcia

    • soymenos dijo:

      Estimat Josep Miquel, gràcies per la teva resposta al text que fa un dies vaig fer públic. Agraiexo molt el teu interés i comentaris. Respecte a la teva crítica sobre la manca de referències a la situació cultural lleidatana, només puc fer una cosa: dir-te que tens raó. Òbviament, el que tú indiques és una circumstància molt pròpia del territori català, i encara més del cultural: el fet de que la centralitat i el centralisme de Barcelona eclipsa la resta del territori, i també, com reveles en el meu cas, el pensament mateix del territori cultural. És certament una cosa que havia d’aparèixer al propi text, i que no vaig tenir present. Accepta les meves disculpes. Potser té a veure amb el fet que jo mateix potser també he interioritzat -espero que no gaire- el maleït discurs noucentista i barceloní sobre la ciutat i la cultura.

      D’altrabanda, haig de dir-te que el text tampoc volia ser metòdic en la descripció de les diferents situacions dels entorns culturals a Catalunya, sinó que cercava més d’explicar el rerafons ideològic que ens ha dut fins al present, el qual crec que es pot aplicar en general a Catalunya, amb els matissos necessaris, és clar.

      En fí, gràcies novament pel teu feedback, i una cordial abraçada
      Jorge

  11. Toni Leal dijo:

    Admiro la claredat i detallisme en què, sense carregar tintes, ens possibilites la informació del que està passant en aquest món de “panderetes” que ens estan portant, novament, aquests gestors del que és nostre. La indignació, decepció i impotència és el sentiment que, almenys jo, m’hi trobo immersa junt a una gran desconfiança de que les coses puguin anar a millor.
    Al llarg de tota la història i en tots els àmbits, sempre s’ha primat, en un conflicte d’interessos, als que tenen menys necessitat, fent més “rics als rics” i no importa ni interessa cap més connotació que no sigui la d’acaparar parcel·les de poder. Autoritats polítiques, financeres, militars, judicials, religioses i de tot tipus que tinguin poder decisori, en l’administració de recursos, han creat un contubeni, entre ells, que, utilitzant una de les teves paraules, formen un “hub” que, en termes iconogràfics (per fer palés que sóc estudiant d’Història de l’Art) diríem, que actua com la Verge de la Misericòrdia on, el qui no hi és, no participa.
    Hi ha dues paraules, quin significat ometen, “respecte i transparència”. Aplicar, i portar a les màximes conseqüències, amb tota la seva amplitud, aquests dos mots potser seria un bon punt de partida per reconduir aquests malmès país nostre.
    Toni Leal

  12. Xavier Mingo dijo:

    Un document de referència, si bé, en alguns casos amb anàlisis discutibles. En casos revel.lador, en casos aclaridor. Un xic injust amb aquells que em cregut en l’espai públic com a generador i no aparador i que per això em estat castigats. Seguim reivindicant el rol de la cultura com a eina de cohesió, educació i enfortiment de les persones. La bondat de tot plegat, és que potser (solament potser) ens desempallegarem de la mania de ser “cool” o glamoròs.
    Moltes gràcies!!

  13. Pingback: Acción estudiantes ELISAVA en soporte a Jorge Luis Marzo / 8 jun 2012 at Antic Teatre – Espai de Creació

  14. D'Eiros dijo:

    Estic molt d’acord en molts punts. El que esta clar és que hi ha masses normatives, restriccions i acotaments, tot això ens porta a ser artistes de la cort però sense els seus privilegis. Quan manquen els diners s’acaben les subvencions però queden les limitacions que marquen les regularitzacions i les lleis: a on treballar, a on esposar,etc i la seva funcionalitat dins la societat. Mai el mon de l’art ha estat tant acotat i desvirtuada la idea de llibertat creativa. Estem immersos és una burocràcia que difumina l’idea del que és art i la seva funció social i ens fa titelles dels esdeveniments econòmics i dels interessos de gent aliena a l’art.

  15. Marga dijo:

    Aprofitant que s’estan donant ajudes econòmiques des d’Europa i Catalunya per l’organització de congressos i col·loquis, es podria aprofitar per organitzar-ne un, on aquestes reflexions es puguessin tractar en directe entre tota la gent que hi estés interessant, establint grans sessions de treball, reflexió conjunta, intercanvi d’experiències i opinions…

    • soymenos dijo:

      Estupenda proposta, Marga, tot i que a Catalunya veig improbable trobar-hi fons no contaminats per la patrimonialització ideològica de l’administració. Les fonts europees podrien ser més obertes.

  16. Gracias por tu análisis. Muchos de los puntos críticos que describes son también materia de debate en otros contextos cercanos desde hace tiempo. En la Comunidad Valenciana (a años luz de las infraestructuras culturales de Cataluña y de vuestra capacidad asociativa y de movilización) también se está generando reflexión, crítica y denuncia de las políticas culturales. Las pequeñas acciones de posicionamiento y reacción son tan necesarias como el debate y contraste de puntos de vista.
    Muchas gracias por compartir.

  17. Lídia Porcar dijo:

    Acabo de llegir el teu text, i estic d’acord en l’ànalisi que fas de la situació de l’art i la cultura al nostre país. Aprofito l’avinentesa, per afegir que per els artistes que des de fa temps treballem a “provincies”, és a dir a les zones rurals catalanes , encara ha sigut més dura la situació . Ja que, ni tan sols la paraula “art contamporani” entra en l’ideari dels agents culturals dels petits territoris catalans, embadalits pel resó turistic-cultural del folclòre català i, si afegim la centralitat cultural de Barcelona, interessants projectes de tota mena, han gaudit d’una extrema invisibilitat, abocats en romandre en un “localisme” desengrescador.

  18. Pingback: La era de la degradación del arte y de la política cultural en Cataluña | soymenos

  19. Pingback: aquí el libro en Español -La era de la degradación del arte y de la política cultural en Cataluña, Jorge Luiz Marzo at Antic Teatre – Espai de Creació

  20. soymenos dijo:

    Article de Jordi Cabré, director general de Promoció Cultural de la Generalitat, publicat el 2 de juliol de 2012 a El Punt Avui (http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/555486-politica-cultural-contra-cultura.html)

    Política cultural contra cultura?

    No estem vivint, ni de bon tros, la “degradació de l’art i la política cultural a Catalunya”, tal com anuncia l’opuscle d’en Jorge Luis Marzo, amb qui fa poc vaig tenir el plaer de conversar llargament. L’opuscle és provocador, no m’estranya que hagi transcendit tant com ho ha fet. Casualment, ja fa mesos que estic cavil·lant sobre qüestions molt semblants, i tots dos hem pogut contrastar visions no tan allunyades com en principi podia semblar. Jo li discuteixo la major, és a dir, la hipotètica degradació, però li admeto l’angoixa. Què tindran a veure els suposats excessos del noucentisme, dels quals parla tan sovint, amb aquestes preocupacions per la nostra vitalitat cultural?

    Diu l’opuscle que el nostre passat noucentista (racional, planificador, ordenat…) ha ofegat la nostra creativitat contestatària. Fins i tot creu que s’ha dissenyat un sistema cultural (una “política cultural”) dirigit justament a desactivar o evitar el conflicte (i, per tant, la veritable “cultura”). Segons Marzo, el noucentisme consistia a “construir els palaus urbans de la cultura nacional per dotar al país d’una pell que la protegeixi del conflicte, de la tensió”: és a dir, equipaments i continents, biblioteques i museus, per fer ciutadans pacífics. Jardineria contra bosc. Crec que on s’equivoca Marzo és en el fet de considerar incompatible aquest impuls ordenador, infraestructural, socialitzador (les nostres biblioteques són la màxima expressió de l’estat del benestar cultural) amb el conflicte o amb la creativitat. De fet, treballem (o com a mínim jo m’he proposat treballar) perquè una biblioteca sigui un lloc on escriure, a més d’un lloc per llegir; o que una xarxa d’arts visuals sigui un lloc per innovar, comunicar i projectar al món, i no només un cicle tancat d’art local; o que els museus siguin espais d’autoconeixement i de vida més que no pas de conservació. Per això m’afegeixo als aplaudiments d’en Lluís Permanyer a la iniciativa del MNAC de dedicar al modernisme un pavelló de la fira: segurament el noucentisme va ridiculitzar, arraconar i mutilar massa injustament el moviment cultural més arriscat, més creatiu, més autòcton i més modernitzador que hem tingut. Franco s’hi va sentir ben còmode, en aquest oblit: modernisme català era igual a esplendor, iniciativa i vitalitat catalanes. Pensar en equipaments, en necessitats socials, en plans de lectura, etcètera, no “ofega” necessàriament la creativitat. Provar de fer una política eficient no és només buscar la viabilitat econòmica als projectes, sinó sobretot la rendibilitat artística i la seva veritable repercussió social. Entreteniment inclòs, per què no? Podem establir un ordre mínim que afavoreixi tot tipus de creació, enjardinada o salvatge, basant-nos en la seva viabilitat. En sentit ampli.

    Crec que la nostra burgesia, en general, no ha estat mai completament conservadora. Ni tan sols la noucentista. I que el nacionalisme català, si ho pensem bé, és un moviment precisament rebel i contestatari: el que passa és que també ha volgut ser constructiu, sòlid, aglutinador. Justament el procés d’emancipació que anirà desenvolupant-se els anys vinents sens dubte (i aquest és el repte) ha d’anar acompanyat d’una gran efervescència creativa. Un moviment nou, si pot ser. Es pot compaginar creativitat i política eficient? Sí. Dalí té una lògica (i fins i tot una estratègia). Francesc Pujols racionalitza, busca raons que ens expliquin. El caos social d’avui pot ser també, i tant, una forma de creativitat: abans del Creador hi ha la foscor i el caos. El Temple Expiatori de la Sagrada Família suposa un veritable desbocament creatiu, però era una bogeria amb suports. Amb base, amb fonament, amb intenció. Una idea nova i arriscada, sí, però ni elitista ni solitària. Viable. D’interès nacional. Per a tothom. Ah, i per cert: finançada exclusivament amb donatius privats. Tal vegada l’expiació dels nostres pecats (personals i nacionals) ens sigui un estímul prou atractiu per si sol?

    • soymenos dijo:

      Resposta de Jorge Luis Marzo a l’article de Jordi Cabré, enviada a l’AVUI el dia 3 de juliol de 2012:

      Sí, política cultural anticultural
      Per Jorge Luis Marzo

      Fa uns dies el Sr. Jordi Cabré, Director General de Promoció Cultural del Govern català, escrivia un article en aquest diari en el que manifestava la seva oposició als arguments del meu text “La degradació de l’art i de la política cultural a Catalunya”. Ja és bó que els polítics baixin a terra i acceptin el repte dels debats públics i oberts, i també privats, per què no, com el que vam tenir al dinar que ferem plegats. Però un debat, perque sigui fructífer, ha de basar-se en la sinceritat dels arguments, en el fet de que no es produeixin paradoxes insuperables entre el que hom diu i el que hom fa. I, és clar, ara m’adreço al Sr. Cabré polític, perque no m’agradaria admetre que els polítics tenen carta blanca per fer que aquestes paradoxes quedin en no res.

      El Sr. Cabré es pregunta, extranyat, sobre la relació entre el noucentisme i l’actual política cultural. Només cal veure les nombroses manifestacions del seu Conseller, Ferran Mascarell, referents al “deucentisme” com a doctrina d’aplicació en l’àmbit de la política cultural. No és que m’ho tregui jo de la màniga, és que ho diu el seu cap amb totes les lletres. El “deucentisme”, segons el Conseller, vol dir “renovar el país”, tal i com suposadament es va fer fa cent anys. Deia el Sr. Mascarell el 2011: “De tant que quan, una generació ha de saber canviar els paràmetres […] En tot cas, jo optaria per una jardineria científica, perque cal un cert ordre”. Però quins paràmetres cal canviar? Quins són els criteris per a fer-ho? Si un bosc esdevé jardí gràcies a l’acció del jardiner, és el bosc qui ha decidit fer-se jardí? A qui i per què interessa ajardinar la realitat creativa? Vet aquí la relació entre noucentisme i política cultural: convertir el bosc, amb la seva pluralitat i naturalitat, en un parc endreçat.

      Discrepa el Sr. Cabré al seu article de la “hipotètica degradació” de la que parla el text, però que admet l’”angoixa” que hi veu. Respecte a això, caldria recordar unes altres paraules del Conseller Mascarell: “els artistes no saben expressar l’angoixa de la nostra cultura”. M’alegro que el Sr. Cabré desdigui Ia percepció del seu cap. Ja entenc que no podré convençer-lo de que el menyspreu del Conseller vers els artistes rau en el fet que una enorme part d’aquests considera (considerem) el poder com el principal motiu de l’angoixa contemporània, la qual cosa naturalment no acaba d’agradar al poderós. Com vol el poder que hom expressi la incertesa, l’angúnia dels nostres temps, quan és la font principal de la que brolla? És per això que s’empra la figura del jardiner; cal esborrar les evidències de l’angoixa.

      El Sr. Cabré, i aquí anem al fet important, manifesta la necessitat d’apostar per algunes linies discursives que facin possible la “rendibilitat artística i la veritable repercussió social més enllà de la viabilitat econòmica”. També apunta, per exemple, el fet de que els centres culturals siguin “espais de auto-coneixement més que no pas de conservació”. No podriem estar-hi més d’acord. La qüestió és que aquestes paraules res tenen a veure amb les legislacions que el seu partit ha elaborat, tant al govern català com a l’Ajuntament de Barcelona. Ni el Plà d’Ordenació de Museus, ni les Lleis Òmnibus referents a la cultura, ni el Plà d’Acció Municipal, ni l’Acord Nacional per la Cultura, ni l’Avantprojecte de la Llei de Mecenatge, recullen les més mínimes directrius perque això sigui així. Ben al contrari: parlen de marca internacional, de privatització de la cultura, de mercantilització d’icones, de la creació de “relats” i “cànons” oficials als museus. Les referències al teixit social que fa possible la diversitat cultural, al retorn social de tota producció cultural o la existència i reconeixement d’altres fòrmules de gestió cultural només hi apareixen com a fòrmules buides, i mai van acompanyades de cap proposta precisa, com sí ho van les directrius respecte a la internacionalització de les industries culturals, a la desgravació fiscal del productes culturals dels més benestants, o a la centralització de les experiències culturals als museus. Estic segur que molts i moltes ens congratulem de veure un Director General de Promoció Cultural subratllant la necessitat de reconèixer l’enorme capital social que representa per a un país la seva producció cultural quan no està estrictment subjecta a la simple explotació comercial o política. Però, al mateix temps, seguim amb l’angoixa de detectar que certes paraules del poder han estat buidades de sentit, han estat capgirades a fí d’apaivagar el conflicte principal que tenim: que la política cultural ha segrestat la cultura, impedint-ne el seu desenvolupament; que el jardí és un acte d’enorme violència sobre ecosistemes que, agradi o no al poder, sí que existeixen.

      De totes maneres, segueixo encantat de poder continuar el debat amb el Sr. Cabré allà on surti. Dissentir només és veritablement útil quan hi ha diàleg, però cal que les paraules fugin de la prestidigitació i remetin a la realitat.

  21. Pingback: Una estética del grignoter | Colectivo Leland Palmer

  22. Pingback: Les lluites de la cultura | Nativa

Deja un comentario

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s