Reflexions sobre el CONCA-Consell de les Arts

Text de J. L. Marzo llegit al debat amb Rubén Martínez, Francesc Guardans i Nicolás Barbieri. Organitzat per l’Associació d’Artistes Visuals de Catalunya, MACBA, 1 de març de 2011

Al principi dels anys 80, la classe política nacional va fer nombroses manifestacions respecte al principi rector que la cultura havia de representar: la cultura havia de suposar un canal de vertebració de la ciutadania en la nova etapa democràtica que s’obria. En l’àmbit estatal, tant els dirigents d’UCD com sobretot els dirigents socialistes, manifestaren obertament que la cultura, més ben dit, una determinada política cultural, era el lloc idoni per superar les tensiones ideològiques i de classe que havien marcat la violenta història espanyola. La cultura havia de ser el repositori on articular una comunió. Es van fer decenes de museus i es van patrocinar nombroses institucions culturals. A Catalunya, l’expressió “fer cultura” va adoptar un altre terme, però amb els mateixos propòsits: “fer pais”. L’expressió encunyada pels més alts dirigents polítics proposava que gràcies a una barreja de mecenatge públic i privat les tensions identitàries sempre presents al pais podien desfer-se gràcies a una construcció cultural col.lectiva que subratllés la idiosincràsia nacional i la projectés tant dins como fora del territori.

Així doncs, la cultura esdevenia el pal de paller de la cohesió social i la participació ciudatana en un nou sistema de valors. En aquells dies, la percepció del paper de la cultura era molt diferent de la d’ara. En l’art, en la literatura, en el cinema, en la música o en el teatre, s’havien pogut desenvolupar no poques batalles contra la dictadura: eren espais que havien mantingut viva la flama de la llibertat. La cultura representava l’actiu més important durant la llarga quaresma del franquisme. Res millor, doncs, que la cultura per canalitzar els impulsos d’una societat ja democràtica.

Per tant, la cultura venia a substituir la política com a lloc de trobada. La política estava massa contaminada de conflicte: la política amagava massa perversions especialment quan la transició de la dictadura a la democràcia s’havia fet mitjançant transaccions, de vegades fosques. La cultura, pel contrari, estava molt més neta de culpes i ombres. La cultura quedava exempta de política. Carmen Giménez, directora del Servei d’Exposicions del Ministeri de Cultura va dir en aquells anys: “Ara que la política ja no es fa en la cultura, cal repensar una nova política de la cultura”. El president Pujol també ho expressà: “la cultura ha de servir per reconstruir Catalunya, no pas per fer politica”. El president reconeixia a principis dels anys 80 que l’imaginari cultural era propietat de l’esquerra. El 1984 va encarregar al Conseller Joan Rigol que establís algún mecanisme de trobada. El resultat va ser el Patronat d’Investigació Social i el Consell Assessor de la Cultura. De nou, la cultura servia com a mecanisme de comunió, tot i que va durar més aviat poc. Tant el primer conseller Max Cahner com el conseller Rigol volien crear una mena d’Arts Council, a la manera anglesa o alemanya. No van reeixir. La cultura no havia de ser política, però la política sí jugava, també, en l’àmbit cultural. Va ser una primera lliçó.

El resultat de tot plegat és que aquella política cultural ha donat peu a enormes problemes. Ens ha situat, d’entrada, davant d’un binomi gairebé insalvable. Se’ns proposava que l’art s’havia de constituir com un terreny de benestar, desconflictuat, com un dispositiu sensible que donés caliu, que arropés la gent, que funcionés com a paliatiu de les tensions pròpies de la societat política moderna: un art que proposés un espai de comfort: pintures, escultures, pel.lícules, que oferissin oasis escapistes de sensibilitat.
Davant d’aquesta proposta, no hi havia lloc pel conflicte: no hi havia cap interès d’obrir les portes o a reconèixer pràctiques culturals que, en comptes d’oferir alternatives d’escalfor, exploréssin per què fa fred, quines són les raons de fons per les quals ens cal susbtituir les preguntes per les respostes: unes práctiques artístiques que questionessin la lògica de la realitat abans que dissimular-la: unes pràctiques polítiques, en definitiva, capaces de capbussar-se criticament en les relacions de producció, distribució, formació i exhibició de les obres d’art.

Totes dues maneres de concebre la pràctica cultural existeixen i és bó que així sigui. Però, a la pràctica, hi ha un abisme a la realitat de les polítiques culturals. Només s’ha parat atenció en la primera, i s’ha arraconat la segona, precisament per la seva capacitat de crear conflicte i dissensió. Paradoxalment, la política cultural celebra les icones culturals del passat com a patrimoni nacional. Figures com Miró, Gaudí, Dalí, Tàpies o Picasso són canòniques perque van ser capaces d’impulsar la complexitat, d’introduir el conflicte allà on havia consens. En canvi, aquesta mateixa exploració del conflicte ha esdevingut oblit, i fins i tot menyspreu, en les polítiques culturals actuals. O encara pitjor, les pràctiques de conflicte han estat absorbides tot desactivant els seus motors impulsors. Cal que es doni plé suport a aquest tipus de pràctiques però sense cap finalitat d’absorció o de búsqueda del consens pel consens. Només així una societat es pot fer les preguntes que cal, sense estar segrestats en trobar-ne les que que convé a les respostes que ja es tenen prefixades.

Els polítics s’han anat desfent de tota responsabilitat respecte a les arts. Molt ha canviat des d’aquells dies primerencs de la democràcia. No eren aquells millors dies que ara, n’estic segur, però cal no obviar una profunda transformació. A diferència del que esperava Convergència i Unió, tot enmirallant-se amb la política liberal d’alguns països anglosaxons, la societat civil no ha estat capaç de generar un teixit per ella mateixa: no hi ha col.leccionistes impulsors dinamitzants, no hi ha un mercat solvent d’art contemporani, les institucions financeres de la burgesia han plegat veles: al seu torn, les esperances de l’esquerra, mirant-se en les polítiques institucionals franceses, han administrat la cultura confonent ciutadania i marca ciutadana, emplaçant tota l’atenció en infrastructures logotípiques d’escassa interacció ciutadana. El que un dia va ser anomenada “avantguarda” va passar a ser posmodern, un terme molt menys contaminat pels conflictes i les dissensions, per finalmente diluir-se en termes com ara industries culturals que no semblen voler dir res, més enllà del valor econòmic que transmeten, tot adduint que ja no es tracta de permetre reflexions i exploracions “a cost perdut” sino donar alè a propostes que, o entren en la dinàmica de la lògica mercantil, o no podràn ser.

És evident que hi ha hagut una desplaçament en el lloc que l’art ha tingut en l’imaginari polític i administratiu. Avui l’art representa ben poc en les estructures mentals institucionals. No és vehicle de res. La cultura és una simple gestió de recursos, de bens inmobles. Al poder, no l’interessa gaire l’art, però sí mantenir el control sobre el seu valor simbòlic. Es per això que gestiona la cultura com a espectacle captador d’inversions econòmiques i polítiques i com a mecanisme de transmissió política i diplomàtica. Es per això que el procés de constitució del CONCA va patir d’un prolongat segrest de mitjans i recursos per part de l’administració: l’art no servirà de res però el seu valor simbòlic és clarament quantificable i aferrissadament desitjat.

Pèro tan cert és el desplaçament de l’art com a mitjà de representativitat social en l’imaginari polític com certa és la urgència que els propis professionals de l’art fa molt de temps que tenen de reflexionar sobre les raons i responsabilitats en aquest procés i de proposar alternatives i nous camins, més enllá del limitat i fragmentat entorn artístic, en connexió constant amb altres models i metodologies. La dependència de les arts respecte a les administracions públiques a Catalunya no és només un fet irrefutable, sino especialment rellevant: a més de qüestionar tant aquelles primeres quimeres convergents sobre la societat civil catalana, també ha acabat contaminant tota l’estructura creativa del pais: ha institucionalitzat la cultura i ha fet que la gestió cultural quedés dominada per interessos polítics i per sistemes burocràtics clarament entrebancadors de les necessitats productives de la creació contemporània. I també, no ho oblidem, ha fet que molts artistes subjectivessin la seva producció, fins i tot, els seus imaginaris, amb el propi calendari i agenda administratives.

En fí, resumint, hem tingut unes polítiques artístiques que, mitjançant el cultiu d’unes práctiques desocialitzades i aconflictives, han generat bàsicament un política de marques que en molt poc han respòs a les necessitats reals del teixit productiu, alentant, precisament per la contaminació política i administrativa, un curtplacisme, que a la postre ha anat en contra de la pròpia constitució de les marques. Per tant, no ha guanyat mai ningú: ni els impulsors de la marca, ni els seus sofridors.

Justament, davant d’aquesta situació, el CONCA tenia la seva raó de ser: oferia la possibilitat de trencar aquest marasme i esdevenir una eina nova de transformació administrativa, deixant enrere una gestió buidada de continguts i obrint els continguts a la gestió. El CONCA podia representar l’organisme que fés de pont entre el teixit creatiu i l’administració. Però el que tenim és una cosa una mica diferent: per molt que hagi estat generat pel Parlament, sembla més una delegació del Departament de Cultura que no un organisme realment independent que demani interlocució amb el govern. Es fa dificil pensar que aquesta relació ventriloquial pugui fer possible els canvis importants que tots desitjem.

La creació del CONCA doncs, respon, en el meu parer, a vàries i diferenciades linies de fons. En citaré algunes, no puc ser exhaustiu ara: en primer lloc, és fruit del progressiu desplaçament de l’art com a força motora de les relacions socials; els polítics cada cop saben menys que fer amb l’art; molts han pensat més en el CONCA com a dipòsit on aparcar la gent de la cultura, tot controlant l’aparell administratiu, i han estat més aviat pocs els que han imaginat un organisme de veritable trobada, reflexió i participació. Segón, parteix de la salubritat de destramar els arguments polítics en la gestió professional dels recursos creatius, una cosa no gens fàcil donat l’ús que del valor simbòlic de l’art s’en pot extreure i també atesa la múltiple concurrència administrativa, i per tant política, en un mercat cultural únicament institucional; en tercer lloc, el CONCA, al menys a la part de l’art que li pertoca, també surgeix de la necessitat d’aprofundir en possible sol.lucions a la deriva social de l’art: per alguns, es tracta de trobar fòrmules d’intercanvi entre processos i disciplines, entre l’art, el disseny, la tecnologia, i la ciència; una cosa que, de fet, ja es practica fa temps en molts àmbits creatius; per d’altres, es tracta de fixar industries culturals que siguin rendibles, un cop palés el fracàs de la societat civil i les administracions públiques com a vehicles impulsors del teixit cultural: ara, alguns diuen, cal que les obres d’art trobin el seu níntxol en l’estructura industrial, que molt sovint vol dir plataformes d’espectacle més que no pas sistemes d’interrelació oberts i a llarg termini, com ho és qualsevol I+D+i que vulgui ser veritablement competitiu.

Per anar acabant, la situació actual del CONCA pateix, doncs, d’enormes tensions resultat de quimeres interessades i de necessitats sempre recurrents. En l’àmbit de les arts, ara per ara, és difícil que pugui donar sol.lucions als reptes que l’art enfronta. En primer lloc, perque ha de superar la idea de que les pràctiques culturals no han de ser conflictives: ho són, però no perque siguin un “engorro” sino perque la creació de lògiques alternatives a partir de la recerca i disecció de la lògica imperant és la seva motivació principal: és la seva lògica política. Reconèixer això vol dir entendre que no només es produeix el conflicte en els temes i les recerces que els artistes duen a terme, sino que el procés de creació és complex de forma inherent. Cal canviar els formats administratius que ara hi imperen: una fòrmula com l’actual, basada exclussivament en beques, les convocatòries de les quals es fan públiques al maig, es concedeixen a l’octubre i han de ser executades abans de que l’any acabi no aporta cap mena de sol.lució: tot el contrari: passa a ser un gran problema. Si es desitja interacció, fluidesa, intercanvi i complexitat cal plantejar nous imaginaris sobre el paper dels creadors: cal veure’ls com articuladors de sinapsi social, cultural i també política; cal pensar-los a llarg termini, de la mateixa manera que es donen recursos a petits nodes d’investigadors quan els governs hi concedeixen molts miles d’euros per a una recerca: no s’espera que acabin la feina d’un dia per l’altre. Si com l’informe del CONCA 2010 indica, la voluntat és “vertebrar la innovació en les arts”, aleshores deixin de pensar en un art dissociat del conflicte, tant de continguts com de gestió, i facin complexe la seva pròpia reflexió.

Quan un dia, mancat d’ànims, xerrava amb l’artista Barbara Kruger, em va dir a fí d’encoratjar-me: “no oblidis que les institucions, al final de tot, no són més que persones, només persones”. Vaig voler entendre que la capacitat de les persones, dels individus, per transformar el que molt sovint es presenta com a impotència i inèrcia administrativa té molta més força del que ens imaginem. De fet, algunes experiències m’han indicat que això pot passar. No gaires, ho admeto. Però això no treu que les persones fan finalment les coses. En la realitat actual del CONCA, és important que els seus membres siguin conscients del seu paper primordial per a impulsar eines que canviin les dinàmiques per a fer que l’entitat es posi a la pell del teixit social i no el teixit social a la pell d’un cos administratiu. És essencial, i tots ho desitjem, que considerin la possibilitat d’ajustar els processos interns a la situació plural i complexa, conflictiva o conflictuant de la pràctica creativa, que és la seva veritable raó de ser, i no a l’inrevés, ajustar la realitat als interessos interns i a les hipoteques polítiques i fins i tot personals. A això els convidem.

Esta entrada fue publicada en Helarte como política y etiquetada , , , , . Guarda el enlace permanente.

5 respuestas a Reflexions sobre el CONCA-Consell de les Arts

  1. Felicitats: realment és un text ben teixit, amb una visió prou ampla del entramat creatiu i un bon anàlisis de la història recent al nostre país. No crec en cap solució; és veritat que les institucions les administren les persones i que son elles les que apliquen la lletra, però temin els ulls embenats, guarnits amb ulleres deformades i els interessos personals ens fan veure just allò que il·lumina la nostra llum… La política, els amics, la pressió de les corrents de moda, el trajecte de l’imaginari col·lectiu, els interessos de classe o de grup de referencia, les estratègies personals o de grup, etc. fan una muralla feixuga de superar. Tot això és present en l’acte creatiu i tot això determina el resultat. Pot ser…, si els responsables de gestionar la cultura, polítics i gestors, els que reparteixen els diners i els espais d’exposició, anessin als tallers sense ulleres deformades, si baixessin a les sentines del pensament amb les idees obertes i no a il·lustrar les seves teories i interessos…, canviaria alguna cosa. Dic d’anar a testar el fang de tot plegat, a veure en directe als creadors amb les mans tacades, escorcollar les llibretes, els calaixos, els prestatges…; a veure el pes de tot plegat. Aquestes actituds, realment investigadores, podrien obrir un període d’esperança. Si van i no troben res, és que no hi ha res, no cal amoïnar-se doncs; vivim en el món d’aparença i simulacre, la creació és una ficció que pot ser un gargot a l’aire. Ara la cultura es fa per un poble imaginat, no per un de real que és aquí i es troba cada vegada més desemparat, un poble divers, generós, i preparat per assumir moltes de les propostes estètiques que es fan amb professionalitat i sensibilitat. Persones necessitades de suport espiritual en un moment de pèrdua de valors i on la religió aporta poca cosa al respecte.
    Moltes gràcies per deixar-me un racó per anotar unes quantes idees…
    Rufino Mesa

  2. Pel que conec, coincideixo en coses i m’interessa l’anàlisi pel que fa a l’evolució de les polítiques i la proposta del que convindria buscar.

    El que hi trobo a faltar és atenció a la responsabilitat i complicitat del propi entorn artístic en aquesta deriva. Tinc algun dubte sobre si aquesta capacitat de qüestionar i generar conflicte encara resideix en l’art. En aquest sentit em temo que el paper del CONCA que qüestiones potser és una bona representació de l’entorn artístic, i que els reptes que planteges -que comparteixo- no es poden abordar només des del propi organisme, però tampoc des de l’entorn cultural.

    No sé si m’equivoco, però penso que potser el potencial de les figures canòniques que comentes es trobava en la seva relació amb l’entorn, i no només en la seva independència creativa. Potser la seva capacitat “d’introduir el conflicte allà on havia consens” ve d’aquí, del seu contacte amb allò que posaven en qüestió, i no d’un altre lloc.

    Però ja dic, potser em falta informació, estic equivocat i hi ha expressions polítiques i artístiques que hauria de conèixer i no conec. Si fos així t’agrairé molt que m’ho facis saber.

    En qualsevol cas, agraeixo molt la teva reflexió.

  3. Pingback: Reflexions sobre el CONCA-Consell de les Arts (2) | Soymenos

  4. La Cultura es una sombrilla que cubre muchas
    cabezas…
    El Arte, es solo una parte de la cultura…
    Pero quien se imagina a Dali , Picasso , Miro, Tapies etc rellenando papeles
    de la burocracia para que les subvencionen??
    Quien imagina a ningun artista que se precie ??
    En cambio estamos en unos tiempos que el relleno de papeles se ha extendido
    tanto ..hasta me ha sucedido a mi.. y aun me siento extraña por hacerlo, como
    traidora a unos principios en los que creia y entre los que creci.
    Me adapto a los nuevos vientos o me bajo las bragas??
    Hay un tema que me preocupa en Cataluña, si pensamos en lo rapido que el
    burocratismo Stalinista hizo mella en estas tierras y la de gente que traiciono a sus
    camaradas….buscaria mas entre este tipo de politico y de dictadura que entre el posible conservadurismo de la Convergencia…
    Aqui, a los Catalanes, les han dado un Newspeak para que se callen..mientras todo se diga y se escriba en Catalan.
    A mi me pillo en mala edad la transicion, el castellano me resuena facha….y solo lo soporto a traves de America Latina con la que tengo muy buena relacion “cultural” precisamente…y el Catalan me suena a Lo impuesto y desde donde se burlaban de mi
    acento..por lo que me autoexile en Londres.. y he de decir que escribo y me expreso en ingles..
    Cultura, identidad..todo se forja y se fuerza, todo se recrea… se borra… se edita..
    como en la novela de Orwell…en el departamento de la Ficcion…

  5. Pingback: #Bcult | Blog | Urgente: Se buscan palabras | Un espai de reflexió sobre la cultura

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s