Reflexions sobre el CONCA-Consell de les Arts (2)

Text de Nicolás Barbieri, llegit al debat amb Rubén Martínez, Francesc Guardans i Jorge Luis Marzo. Organitzat per l’Associació d’Artistes Visuals de Catalunya, MACBA, 1 de març de 2011. Veure aquí text de J. L Marzo.

No per evident resulta assumit que el context en el qual es crea l’any 1980 el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya és marcadament diferent a l’actual. Després d’una llarga dictadura, devastadora entre d’altres coses per a la institucionalització democràtica de la cultura, el govern de Convergència i Unió decideix crear un organisme propi encarregat de la política cultural pública. En aquell moment, a Europa, el Ministeri de Cultura francès portava més de vint anys d’existència, el Arts Council of Great Britain gairebé trenta-cinc, i el National Endowment for the Arts als Estats Units arribava als quinze. Fins i tot, el model que havia guiat i legitimat el desenvolupament d’aquestes polítiques culturals i les de bona part d’Europa, passava per un primer qüestionament. La democratització de la cultura postulava la cultura como idea suprema de la modernitat i com a eina per a l’extensió de la ciutadania. Però cap a principis de la dècada de 1980 prenen importància a bona part d’Europa les polítiques públiques de foment de la democràcia cultural, amb la promoció d’espais de participació i expressió sociocultural. La democràcia cultural no només busca ampliar el consum cultural, sinó que es pregunta per l’accés als mecanismes de producció cultural. La cultura es presenta com a sistema d’identificació, com a espai de filiació no conflictiva.

L’any 2008, vint i vuit anys després de la fundació del Departament de Cultura, la creació del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts completa un escenari marcadament diferent. El significatiu grau d’institucionalització de la política cultural pública es correspon avui amb un marcat caràcter sectorial de l’àmbit privat. Com hem arribat fins aquí? Quines són les línies d’acció i els models de la política cultural que expliquen aquesta evolució?

La història de la política cultural contemporània és la història de la seva legitimitat com a política pública, del procés de construcció, destrucció i reconstrucció d’aquesta legitimitat. És el camí que porta (o no) a la seva configuració i acceptació com a política pública. I això és molt més evident en el cas de les polítiques culturals que en el de qualsevol altra política pública. Per la pròpia condició i definició de la cultura, i per les característiques de les relacions entre els agents culturals, de vegades limitades a determinats cercles.

La prolongada transició cultural

Com resumir en una frase la manera d’enfrontar-se a la cultura (i per tant, de legitimar-se) que han tingut les polítiques culturals del Departament de Cultura durant vint anys, és a dir, gairebé durant tot el govern de CiU? Que a les polítiques culturals de la Generalitat no sigui possible identificar clarament l’evolució dels grans paradigmes internacionals als que hem fet referència (democratització de la cultura i democràcia cultural), no implica que aquests models no hi tinguin cap efecte. A Catalunya, els agents de l’àmbit públic i privat que participen o condicionen la construcció de la política cultural reinterpreten aquests paradigmes sota dos condicionaments propis, marcs de referència particulars: un procés de construcción nacional i l’aparent necessitat de separación dels àmbits de la cultura i la política.

El procés per intentar finalitzar el projecte de la modernitat catalana (davant el prisma del noucentisme) s’anomena normalització de la cultura. En matèria de cultura, Catalunya havia d’esdevenir homologable a un Estat, preferentment un d’europeu. Així, l’any 1988 el conseller de cultura Joan Guitart explicava que “normalitzar la cultura catalana és congeniar la seva definició com a mercat i al mateix temps com a expressió de la identitat.” No és menor aquesta diferenciació dels dos camins per a la cultura, és a dir, el de l’establiment d’un mercat i el de la construcció de la identitat. La tasca de la política cultura serà, doncs, establir un pont entre aquests dos registres.

Ara bé, més que parlar estrictament de normalització hauríem de denominar aquesta etapa com una afirmació de la transició cultural o un procés de despolitització de la cultura, o almenys de les polítiques culturals. I amb això ens referim no a la qüestió de la ingerència partidària en el disseny i implementació de les accions públiques en l’àmbit de la cultura, sinó més aviat a un intent de deslligar la cultura de la gestió pública del conflicte social. I al mateix temps evitar que la cultura pugui resultar un element disruptiu en la recerca de l’equilibri i la convivència en el centre de la societat.

Quina funció s’atorga, doncs, a la cultura? El valor de la cultura a Catalunya es construeix sobre la base del vincle entre tres idees o concepcions desplegades amb la política cultural. La idea de cultura, la idea de cultura catalana i la mateixa noció de Catalunya (del que era i havia de ser el país). La concepció de la cultura catalana comporta una idea del que és Catalunya, per la qual cosa s’estableix un vincle estret entre la concepció política hegemònica de Catalunya i les seves polítiques culturals. Un concepte de Catalunya com a societat històricament equilibrada, com a país que ha esquivat el conflicte (promovent en el seu centre el progrés i la convivència) condiciona el diagnòstic que es realitza sobre la realitat que les polítiques culturals han d’enfrontar. Caldrà, doncs, evitar el risc de fractura comunitària, de divisió en la societat catalana.

Així doncs, definit d’aquesta manera, el projecte per aconseguir la normalització de la cultura quedarà establert com a tasca principal de les institucions públiques, tot condicionant els patrons d’interacció amb la resta dels agents implicats i també la continuïtat durant molts anys dels continguts de les polítiques.

Crisi i recerca de les noves bases de legitimitat

Com resumir en una frase l’evolució de les polítiques del Departament de Cultura i l’aparició d’alguns canvis en les seves formes i continguts, així com en la manera d’ enfrontar-se a la cultura? Com explicar, només per aportar alguns dels exemples més significatius, l’aparició de l’Institut Català d’Indústries Culturals o del mateix CONCA? Hauríem de parlar, doncs, d’una doble crisi de legitimitat (simbòlica i institucional) que pren forma a finals de la dècada de 1990.

En primer lloc, si parlem de crisi de legitimitat simbòlica és perquè cap a finals de segle las ideas i la funció assignada a la cultura per part de la Generalitat (i també d’alguna part de la societat civil) resulten, en bona mesura, caduques. El discurs polític que havia resultat efectiu amb el retorn de la democracia a Catalunya es mostra incapaç de resoldre nous conflictes socials, pràctiques culturals i interessos sectorials. Si aquest factor de debilitat en la legitimitat de l’acció del Departament de Cultura resulta clau, també ho és la consolidació d’un model rival de política cultural, desenvolupat pel Partits dels Socialistes Catalans i en relació amb un conjunt dels sectors culturals organitzats.

Una altra vegada, Catalunya exemplifica (amb un cert decalatge temporal) un problema que s’atribueix a la cultura en l’àmbit internacional durant la dècada de 1980. El problema de la cultura és que ha de demostrar la seva utilitat tant per al desenvolupament econòmic com el social. I la reinterpretació en el discurs polític a Catalunya és que la cultura ha de col·laborar en la construcció de ciutadania i al mateix temps perseguir l’excel·lència. En consonància amb aquesta tendència, la cultura es presenta a Catalunya com a element constitutiu del sistema de producció post-industrial. Així, la idea de cultura experimenta una ampliació, que és fonamentalment l’actualització del lligam entre identitat i cultura. Identitat i cultura seguiran lligades, encara que a través d’una idea de cultura que incorpora definitivament la dimensió econòmica. La cultura s’entén com a procés productiu, com a procés d’acumulació de béns, coneixements i valors. I per tant, és la producció cultural la que fonamenta Catalunya, la producció de cultures i no l’acció cultural. En aquest sentit es poden interpretar la necessitat de promoció, segons el conseller Mascarell (en la seva primera etapa) de l’anomenada “economia de l’experiència”, i segons el conseller Tresserras de “l‘economia de la identitat”.

Però, en segon lloc, hem parlat de crisi de legitimitat institucional. És a dir, la pèrdua de legitimitat del govern per intervenir en el camp cultural. Es tracta d’una manca de reconeixement de les capacitats d’una institució en particular (en aquest cas, el Departament de Cultura), però també de les polítiques públiques en general. La necessitat de la política cultural com a política pública es veu qüestionada. Una percepció que es pot comprovar en l’anàlisi de la situació de l’àmbit de la cultura present als documents elaborats l’any 2004 pel Comissionat per al Consell de la Cultura i dels Arts encapçalat per Josep Maria Bricall. En aquest moment, agents culturals de l’àmbit privat, però també de les administracions públiques, coincideixen en que determinades estructures institucionals resulten caduques a l’hora de generar respostes al conflicte social. Es coincideix en la necessitat de crear un consell enfront de la desconfiança en la capacitat per resoldre vells i nous reptes de la política cultural des de l’administració pública tradicional. Fins i tot, aquest organisme sembla presentar-se com a opció per a resoldre problemes que quedarien al marge de la seva capacitat d’acció. Tanmateix, el futur consell genera dubtes sobre la seva possible aplicació en la tradició de política cultural a Catalunya.

En definitiva, s’està davant d’una finestra d’oportunitat per a tothom: administració pública, sectors culturals organitzats i societat civil. El consell serà doncs instrument de transformació de la política cultural, però també espai de poder per a nous i antics agents culturals. En línia amb aquest procés, la cultura es consolida, utilitzant paraules d’Arjun Appadurai, menys en el que Pierre Bourdieu entén com habitus (una esfera tàcita de pràctiques i maneres de ser reproduïbles) i més en un espai, una arena per a les representacions conscients, justificacions i pressa de decisions.

El CONCA serà doncs més una resposta a aquesta doble crisi de legitimitat de les polítiques culturals i menys una acció política de racionalitat instrumental. És a dir, l’aparició del CONCA és el símptoma de quatre dilemes i, d’alguna manera està considerat per molts agents l’instrument per enfrontar-s’hi.

Dilemes i reptes de la política cultural

El procés d’evolució de les polítiques culturals a Catalunya durant els últims trenta anys ha desembocat en un escenari on els dilemes i reptes per a aquestes polítiques públiques es multipliquen. No es tracta d’un fenomen exclusiu del Departament de Cultura de la Generalitat sinó que és també el reflex de l’orientació del canvi de les polítiques culturals a nivell internacional. Amb més ànim d’obrir el debat que de concloure’l, volem finalitzar aquestes reflexions amb la presentació de quatre d’aquests dilemes.

a) El caràcter polític de la cultura.

La cultura associa pols oposats, al mateix temps és espai de conflictes i consensos, d’identificació i de descontent, de definició d’alternatives i de presa de decisions. No obstant això, aquest caràcter eminentment polític de la cultura ha estat identificat com un problema a resoldre per les polítiques públiques, i no com una oportunitat. En general, quan la política cultural es refereix a la política la defineix com a espai instrumental de profit partidista, d’ideologies no sempre compatibles amb la democràcia, fins i tot separada del que es considera la gestió pública. I llavors, la cultura, per la seva banda, es presenta com a espai constituent, com a esfera elevada i diferenciada de la política, on el que resulta fonamental és el consens i la convivència. La majoria de discursos polítics sobre la cultura, promoguts des dels poders públics així com des de bona part de la societat civil, no han aconseguit lliurar-se d’aquesta perspectiva. Reconèixer, criticar i transformar les relacions entre política i cultura, en comptes d’intentar abolir-les, pot ser un camí més coherent tant per a la pròpia construcció de la política pública com per a la seva anàlisi científica.

b) El carácter instrumental – constitutiu de la cultura

Un altre dilema en què estan immerses avui les polítiques culturals és el debat entre la posició que accentua el caràcter instrumental de la cultura i la que destaca un conjunt de qualitats intrínseques i advoca per la promoció de la cultura com a finalitat en si mateixa. En definitiva, aquesta segona perspectiva implica també una elecció sobre quines són aquestes característiques. La instrumentalització de les polítiques culturals sembla un fenomen inherent al seu desenvolupament: la política cultural és alhora constitutiva i instrumental. Tanmateix, si busquem comprendre millor els efectes que poden tenir les polítiques culturals resulta fonamental reflexionar sobre la forma i direcció actual d’aquesta instrumentalització. El procés expansiu de la idea de cultura i dels àmbits d’intervenció de l’acció cultural comporta la seva vinculació directa amb altres àmbits i polítiques públiques, i això pot derivar tant en la sobrevaloració del seu impacte real com en la falta de rigor conceptual en l’anàlisi dels seus resultats. En comptes de debatre sobre què fan i com desenvolupen la seva tasca, les organitzacions i institucions culturals es poden trobar davant la necessitat de demostrar de quina manera han contribuït a resoldre problemàtiques concretes d’altres agendes polítiques.

c) Política social-política de promoció econòmica

Gairebé que com a extensió del dilema anterior, les polítiques culturals s’autodefineixen al mateix temps com a polítiques socials (fins i tot educatives, en alguns casos) i com a polítiques de desenvolupament econòmic (fins i tot polítiques industrials). Aquesta decisió està vinculada amb la idea de cultura i els valors associats que les polítiques comportin, però molt especialment amb la lògica de justificació de la política cultural. Així, la política cultural intenta recuperar part del seu caràcter de política social tot accentuant la seva pretesa aportació a la construcció de ciutadania, al desenvolupament sostenible i a la millora del sistema de govern en general. L’apel·lació a l’excel·lència sectorial i a la qualitat com a criteri de valoració i, al mateix temps, justificació de la política pública és, en definitiva, resultat d’aquest dilema.

d) El col·lectiu destinatari de les polítiques culturals

Aquest darrer dilema és probablement fonamental per explicar el present i futur de la legitimitat de la política cultural com a política pública. A qui estan dirigides les polítiques culturals? Quin és el grup objecte de les seves accions? És el conjunt de la ciutadania? Alguns col·lectius amb menys possibilitats d’accés i participació? Sectors industrials o significativament estructurats? Artistes i creadors? Les polítiques culturals han anat incorporant l’impuls a la indústria cultural, mantenint el finançament de la cultura en àmbits històricament depenents de l’estat. Tanmateix, no sempre han pogut especificar el valor públic d’aquestes accions, la necessitat d’aconseguir que l’atenció de determinats interessos i sectors concrets pogués revertir en valor per al conjunt de la ciutadania. No sempre s’han establert les diferències entre interlocutors i destinataris de les polítiques culturals. La pèrdua de valor públic de les polítiques no ve donada per atendre i respondre a determinats col·lectius professionals, sinó per fer-ho sense una estratègia que permeti revertir sobre el conjunt de la ciutadania unes accions dirigides a col·lectius determinats. Per això, paradoxalment, amb l’ampliació dels objectius de la política cultural es redueix el conjunt dels seus receptors.

Esta entrada fue publicada en Helarte como política y etiquetada , , . Guarda el enlace permanente.

Una respuesta a Reflexions sobre el CONCA-Consell de les Arts (2)

  1. Pingback: #Bcult | Blog | Urgente: Se buscan palabras | Un espai de reflexió sobre la cultura

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s