Declinació a participar com a convidat a la Biennal de Venècia 2011, de Manuel Delgado

Benvolgut amic:

Em sap una mica greu haver estar una mica expeditiu a l’hora de donar-te raons per declinar una invitació tan important com la que hem feu de participar representant Catalunya a la Biennal de Venècia d’enguany. He vist que el centre de la nostra aportació serà una mosta de Mabel Palacín que comissaria David G. Torres, que és una persona que aprecio especialment i que crec recordar que abans d’amic havia estat estudiant meu. Per a evitar malentesos, aclariré que no ha estat ell qui m’ha convidat. Representa que hauria de compartir “cartell” amb en Manuel Castells o Victòria Camps no deixa de ser afalagador…, o no. Reconec que em desorienta i preocupa una mica que algú em consideri d’alguna forma homologable amb personalitats intel·lectuals com ells dos.

Però, a més de que realment tinc un problema de dates–, hi ha alguna raó més, que m’agradaria explicitar-te, perquè si no em quedaré amb mala consciència.
Una, la menys important, és que m’ha sabut greu assabentar-me per la premsa que anava a participar a la Biennal. Però, vaja, no passa res.

La causa principal és que em convoqueu per parlar d’immigració. Sincerament, crec que no em veig amb cor de dir res sobre aquest tema que no hagi dit ja. I repetir-me en fa una mica de vergonya, la veritat.

Més enllà hi ha una altra qüestió, que és que crec que la manera com “el problema de la immigració” ha acabat col.locat al centre de tantes discussions públiques és definitivament pervers, i acaba sent una contribució a creure’ns i fer creure que el desplaçament de treballadors i treballadores d’un país a un altre, atrets per les necessitats d’un determinat mercat de treball, és una mena de cataclisme que justifica com una espècie d’estat d’excepció, que té en gent com nosaltres –els “experts”– una mena de teoritzadors, en condicions d’“explicar” un fenomen que es pressuposa excepcional i motiu d’alarma per a la població en general.

Des de que vaig veure per dintre, com a membre de la comissió d’estudi sobre la immigració del Parlament, com funcionava i en què consistia la “preocupació” institucional sobre aquest tema, vaig arribar a la conclusió de que parlar d’ell, si més no en certs contextos més o menys oficials, era convertir-me en còmplice.

Oi que m’entens?

Em ve al cap quan el President del Parlament, en Joan Rigol –una bona persona, de banda de tot– ens va convocar als membres de la comissió per a que elaboréssim un document demanant als polítics que no utilitzessin “el problema de la immigració” a una campanya electoral que hi havia en marxa –no recordo quina–. Tot vam estar d’acord amb la pertinència de la resposta que un dels membres li va donar en aquella moment: “Problema? Quin problema?”.

A més, ja saps fins quin punt em rebenta que finalment un discurs sobre no sé què de l’adaptació cultural, de la convivència cultural i no sé quines coses més relacionades amb un fosc i per mi totalment distorsionat concepte de cultura, hagi acabat per escapolir les problemàtiques reals que afecten a aquesta nova classe obrera conformada per persones vingudes d’altres països més pobres, la paraula clau de les quals és senzillament explotació. tu.

Una forta abraçada

Publicado en El Cor de les aparences. Bloc de Manuel Delgado

Esta entrada fue publicada en Memorias administradas y etiquetada , . Guarda el enlace permanente.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s