El parlament, sacrosant lloc de la democràcia? / El parlamento, ¿sacrosanto lugar de la democracia?

Castellano al final.

El parlament, sacrosant lloc de la democràcia, va ser violat ahir, diu avui molta gent: però de què demonis s’està parlant? La democracia no és un edifici ni un escó santificat. En una democràcia, el fet de votar uns representants a un parlament és una baula, no pas la seva finalitat. Votem perque volem que es faci la gestió d’aquests lligams d’una manera u altra, però no votem per que els lligams desapareixin. Per quina raó aleshores hauriem de defensar uns escons manifestament utilitzats per desmantellar la solidaritat i la justicia? Si aquests escons volen acabar amb el ja feble conjunt de lligams de solidaritat i justicia, d’equitat, amb la xarxa de protecció jurídica de drets i deures a partir de la qual l’individu i els col.lectius tenen garantida la construcció de les seves vides i imaginaris, per què mantenir la santedat del parlament?

He sentit i llegit nombrosos comentaris comparant el que va passar amb el que van fer els nazis o d’altres moviments antidemocràtics a la història: referències a les linies vermelles que una democràcia no pot tolerar. Per què hem d’aguantar aquestes bejenades? Vostès han llegit el que demanaven els nazis i el que es demana avui a les places? De debò creuen que són la mateixa cosa? Per què aquesta insistència en apel.lar a l’ètica dels mitjans emprats i no dels objectius? També podriem comparar el que ha passat davant del parlament amb moltes de les accions antifranquistes que es van fer durant la dictadura: eren nazis aquelles pràctiques que volien qüestionar un estat injust de les coses?

Intolerable. Es la paraula de l’endemà. Tothom troba intolerable el que ha passat. I sí, és intolerable que persones hagin estat agredides. Del tot. Però ho és perque són persones, no pas perque siguin diputats i diputades. Només faltaria! La seva condició de persona elegida per a un parlament i després per a un govern no pot ser excusa perque estigui aforada, perque els seus comptes siguin opacs, perque facin ús a discreció del patrimoni públic, perque facin rics als seus amics, etc. etc; tampoc perque sigui linxada. Es ignominiós que unes persones siguin violentades de la forma en que els diputats i diputades del Parlament de Catalunya ho van ser ahir, però no pas per raó dels seus càrrecs sobre els quals, tot sigui dit, cal mantenir una estrictíssima vigilància. Tanmateix també va ser vergonyosa la forma en que els manifestants de la plaça Catalunya van ser agredits per la policia el 27 de maig. La vergonya és exactament la mateixa: perque el sistema de solidaritat que representa una democràcia no pot venir de l’us “discriminat” de la força política. Ni en un cas ni en l’altre.

Sento dir a molta gent que el que ha passat posa en perill el que “tant ens ha costat aconseguir”, la democràcia. Sant de cel! La democràcia, torno a dir-ho, no és una finalitat, és un camí. El que de debò ens hauria costat d’assolir és el dret a una vida digna en comunitat: el dret a l’habitatge, a la salut, a una educació plural, a un sou digne, a la integració social, el dret a l’accés als mitjans de producció, el dret a una informació veraç, el dret a mecanismes de solidaritat, el dret a votar aquells i aquelles que poden gestionar-ho millor, el dret a questionar conflictivament (que res té a veure amb la violència, no confonguin) aquestes persones. També aquest dret. La llarga lluita per la democràcia no té com a finalitat la democràcia sino la possibilitat de transformar-la contínua i críticament. I aquest és el deure fonamental de qui viu en una societat democràtica: el deure d’entendre els mecanismes individuals i col.lectius que fan possible els lligams de solidaritat (que certament molts i moltes han oblidat), i el deure de mantenir-los vius (que és el que moltes places demanant avui).

La democràcia no és pas el dret d’acabar amb aquests drets, o el dret dels diputats a sotmetre la ciutadania a viure a sistemes socials i econòmics indignes; de protegir els culpables del desmantellament social i els responsables de que la crisi fos possible, tan perfectament identificables, a costa de la resta de la societat. Aquest és el sustrat de tota la violència que avui podem veure desfermada. És intolerable la teatralització política i informativa de la violència que va tenir lloc ahir, violència també indignant, quedi clar. Perque és infinitament més perillosa i maligna (parlem dels nazis ara?) la imposició de la violència política i econòmica sobre els lligams socials, culturals i de solidaritat que fan possible que una democràcia pugui existir més enllà de ser un simple baluart dels sacrosants diputats i diputades.

—————————–

El parlamento, sacrosanto lugar de la democracia, fue violado ayer, dice hoy mucha gente: però ¿de qué diablos se está hablando? La democracia no es un edificio ni un escaño santificado. En una democracia, el hecho de votar a unæs representantes a un parlamento es un eslabón, no su finalidad. Votamos porque queremos que se haga la gestión de estos lazos de una manera u otra, pero no votamos para que los lazos desaparezcan. ¿Por qué razón entonces tendríamos que defender unos escaños manifiestamente utilizados para desmantelar la solidaridad y la justicia? Si estos escaños quieren acabar con el ya débil conjunto de vínculos de solidaridad y justicia, de equidad, con la red de protección jurídica de derechos y deberes a partir de la cual el individuo y los colectivos tienen garantizada la construcción de sus vidas e imaginarios, ¿para qué mantener la santidad del parlamento?

He escuchado y leído numerosos comentarios comparando lo que pasó ayer con lo que los nazis u otros movimientos antidemócratas hicieron a lo largo de la historia: referencias a las líneas rojas que una democracia no puede tolerar. ¿Por qué hemos de aguantar estas chorradas? ¿Han leído ustedes lo que pedían los nazis y lo que se pide hoy en las plazas? ¿De verdad creen que son la misma cosa? ¿Por qué esta insistencia en apelar a la ética de los medios empleados y no de los objetivos? También podríamos comparar lo que ha pasado frente al parlamento con muchas de las acciones antifranquistas que se hicieron durante la dictadura. ¿Eran nazis aquellas prácticas que querían cuestionar un estado injusto de las cosas?

Intolerable. Es la palabra del día siguiente. Todo el mundo encuentra intolerable lo que ha pasado. Y sí, es intolerable que personas hayan sido agredidas. Del todo. Pero lo es porque son personas, no porque sean diputadæs. ¡Sólo faltaría! Su condición de persona elegida para un parlamento y después para un gobierno no puede ser excusa para que esté aforada, para que sus cuentas sean opacas, para que hagan uso a discreción del patrimonio público, para que hagan ricos a sus amigos, etc. etc.; tampoco para que sea linchada. Es ignominioso que unas personas sean violentadas de la forma en que læs diputadæs del Parlament de Catalunya lo fueron ayer, pero no por razón de sus cargos sobre los que, todo sea dicho, hace falta mantener una estrictísima vigilancia. Sin embargo, también fue vergonzosa la forma en que los manifestantes de la plaza Catalunya fueron agredidos por la policía el 27 de mayo. La verguenza es exactamente la misma: porque el sistema de solidaridad que representa una democracia no puede venir del uso “discriminado” de la fuerza política. Ni en un caso ni en el otro.

Oigo decir a mucha gente que lo que ha pasado pone en peligro lo que “tanto nos ha costado conseguir”, la democracia. Me quedo estupefacto. La democracia, vuelvo a ello, no es una finalidad, es un camino. Los que de verdad nos habría costado conseguir es el derecho a una vida digna en comunidad: el derecho a la vivienda, a la salud, a una educación plural, a un sueldo digno, a la integración social, el derecho al acceso a los medios de producción, el derecho a una información veraz, el derecho a mecanismos de solidaridad, el derecho a votar a aquellæs que pueden gestionarlo mejor, el derecho a cuestionarlæs conflictivamente (que nada tiene que ver con la violencia, no intoxiquen). También este derecho. La larga lucha por la democracia no tiene como objetivo la democracia per se sino la posibilidad de transformarla contínua y críticamente. Y este es el deber fundamental de quien vive en una sociedad democrática: el deber de entender los mecanismos individuales y colectivos que hacen posible los lazos de solidaridad (que ciertamente muchæs han olvidado), y el deber de mantenerlos vivos (que es lo que muchas plazas demandan hoy).

La democracia no es el derecho de acabar con estos derechos, o el derecho de læs diputadæs a someter a la ciudadanía a vivir en sistemas sociales y económicos indignos; de proteger a los culpables del desmantelamiento social y a los responsables de que la crisis fuera posible, tan perfectamente identificables, a costa del resto de la sociedad. Este es el sustrato de toda la violencia que hoy podemos ver desatada. Es intolerable la teatralización política e informativa de la violencia que tuvo lugar ayer, violencia también indignante, quede claro. Porque es infinitamente más peligrosa y maligna (¿hablamos de los nazis ya?) la imposición de la violencia política y económica sobre los vínculos sociales, culturales y de solidaridad que hacen posible que una democracia pueda existir más allá de ser un mero baluarte de læs sacrosantæs diputadæs.

Esta entrada fue publicada en Memorias administradas y etiquetada , , , , . Guarda el enlace permanente.

3 respuestas a El parlament, sacrosant lloc de la democràcia? / El parlamento, ¿sacrosanto lugar de la democracia?

  1. kloes dijo:

    Pues tienes razón en muchas cosas… a mi me jode mucho por que justo 3 horas antes en un paseo de reconocimiento por la zona con Patricia nos encontramos a varios del movimiento y gente de comunicación y por un lado estabamos ya satisfechos por que el hecho de tener a casi 2000 personas durmiendo en las puertas del parlamento es ya historico una batalla ganada y una foto melancolica, y yo les dije..mañana entren o salgan pase lo que pase hay que iniciar la guerra mediatica, en el momento que tengamos la foto de ellos entrando por la puerta de atras, a saco hemos ganado..pero claro se nos han adelantado, han puesto en marcha pase lo que pase y entre los de sus filas tweetando y posteando todo el día el ataque a la democracia ademas el ataque a EL PARLAMENT CATALAN es decir les hemos tocado no solo su democracia pero además con un tinte de tomar su pueblo y encima tachando de que los eslogans eran en español, se vuelve otra vez a intentar meter el miedo del ogro españolista que quiere okupar el reino.
    Es una pena que se nos colaran tantos jilipollas, yo mismo me encaraba con algunos durante la noche, pero claro entre eso y los secretas peor disimulados de la historia, y sobretodo que a la 6 y algo de la mañana empezaron a poner los nervios de punta..se fue de madre. Esta claro que si esto sigue hay que hacer un grupo de contencion pacifica, hasta haora la misma gente lo hacía pero ayer fue muy complicado ya que eran por lo menos 6 frentes distintos, y dos muy calientes.
    En fin ….a ver el domingo

  2. carlos dijo:

    El que passa és que (ja fa anys que) s’ha trencat el contracte social. Les institucions de l’Estat ja no tenen el monopoli de la utilització del Poder que els donava el contracte social, perquè aquestes institucions van trencar unilateralment el contracte social incomplint les seves obligacions envers la societat quan van imposar deures a canvi de retallar drets.
    ———
    Contracte social és una expressió que s’utilitza en filosofia, ciència política i sociologia en al·lusió a un acord real o hipotètic realitzat en l’interior d’un grup pels seus membres, com per exemple el que s’adquireix en un estat en relació als drets i deures de l’estat i dels seus ciutadans. Es parteix de la idea que tots els membres del grup estan d’acord per voluntat pròpia amb el contracte social, en virtut de la qual cosa romanen en dit grup.

    El contracte social, com a teoria política explica, entre altres coses, l’origen i propòsit de l’Estat i dels drets humans. L’essència de la teoria (la seva formulació més coneguda és la proposta de Jean-Jacques Rousseau) és la següent: per viure en societat, els éssers humans acorden un contracte social implícit, que els atorga certs drets a canvi d’abandonar la llibertat de la qual disposarien en estat de naturalesa. Sent així els drets i deures dels individus, les clàusules del contracte social; i l’Estat, l’entitat creada per a fer complir amb el contracte. De la mateix manera, els homes poden canviar els termes del contracte si així ho desitgen; els drets i deures no són immutables o naturals. D’altra banda, un major nombre de drets implica majors deures i menys drets, menys deures.

    (Viquipèdia: contracte social)

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s