On dimonis són els concursos públics per a les places de direcció de les institucions culturals?

Sembla ser que Josep Ramoneda, director del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), no serà renovat en el càrrec quan el proper gener acabi el seu contracte. Des que l’aliança CiU-PP va arribar al poder a les darreres eleccions, amb el conseqüent repartiment del pastís que va produïr que el PP es fes amb l’àrea de cultura de la Diputació de Barcelona, propietària del CCCB, era evident que la posició de Ramoneda quedava molt malmesa. Certament, disset anys al front d’un centre com aquest -potser massa temps- comporten zones de llum i d’ombres, però crec que, en conjunt, la seva tasca ha estat força positiva. El Centre, en tot aquest temps, ha esdevingut un lloc important de reflexió i de recerca, on molta gent de la ciutat -jo mateix- i de fora ha tingut l’oportunitat de tirar endavant projectes que dificilment, molt dificilment, podrien haver-se fet en un altre lloc. Una altra cosa és la progressiva burocratització de la seva administració, més aviat imposada per la Diputació de Barcelona, o la dissenyització d’alguns programes expositius, que de vegades han frenat noves formes de pensar la visualització de les idees en benefici de la seva espectacularització. Però, al meu parer, el resultat en general ha estat enriquidor i vull felicitar el Josep Ramoneda pel conjunt de la seva feina.

Tots els indicis indiquen que el proper director del CCCB podria ser el periodista Francesc-Marc Àlvaro. No entraré aquí a comentar el seu perfil intel.lectual i professional. Suggereixo al lector que s’en faci una idea pròpia comprovant els llibres que ha escrit, o observant alguns dels comentaris que fa poc va realitzar durant les jornades “III Reflexions Crítiques. Canvi de paradigma: reptes i oportunitats de la Cultura”:

http://www.youtube.com/watch?v=8FFYg5LaRjY
http://www.youtube.com/watch?v=q9CeQueZanc
http://www.youtube.com/watch?v=-SmgIEhfP6c

Respecte al seu perfil polític, és del tot conegut, ja que ha estat portamveu convergent durant molts anys als mitjans de comunicació, i suposo que és el moment de cobrar els interessos acumulats. De fet, em comenten que els ha exigit formalment. Per cert, un amic em deia ahir què preocupant és veure com cada cop més els tertulians dels mitjans de comunicació esdevenen els paradigmes de la reflexió actual.

Però la qüestió que aquí ens ocupa no és ben bé aquesta, sino un tema més de fons: per què no s’ha convocat un concurs públic per a la direcció del centre? Com és possible que, a aquestes alçades, encara no sigui això una pràctica habitual? I no es tracta només del CCCB. Exactament el mateix està passant al Palau de la Virreina de Barcelona, on des que el Carles Guerra va renunciar per passar al MACBA, no hi ha hagut cap voluntat de refer la situació mitjançant una convocatòria pública per a la plaça: senzillament ha estat atorgat a dit al Llucià Homs, segrestant qualsevol forma de debat sobre el paper que ha de tenir a l’entramat artístic de la ciutat. Exactament això ja va passar amb el nomenament del Vicenç Altaió com a director del Centre d’Art Santa Mònica de Barcelona (en aquest cas, amb la plena connivència del Departament de Cultura conduit pel conseller Tresserras). S’estan passant literalment pel forro tot el que havia costat tant aconseguir: la normalització en l’autonomia i independència dels càrrecs culturals. Quan semblava que les coses s’estaven redreçant, amb els concursos al Picasso, al MACBA (sui generis), al Canòdrom, a la Virreina, d’aquí poc al MNAC, etc…, ara sembla ser que tot això hagi passat a millor vida. I encara més fort, amb un silenci generalitzat per part de la classe política i de la gran majoria d’agents culturals.

Han estat molts anys de lenta pedagogia per part de professionals i gent de la cultura per fer entendre als legisladors i polítics de la necessitat de disposar de processos de selecció transparents, independents i segregats dels interessos polítics més directes. Des de l’any 2004, les passes donades havien estat fructíferes: el propi govern espanyol va acceptar aplicar un “codi de bones pràctiques” als museus de titularitat pública i el va recomanar a la resta (descarregar document a http://www.mcu.es/museos/docs/museosbuenaspracticas.pdf). També a Catalunya els partits van fer-se més permeables respecte a la qüestió. També CiU. Aleshores, com hem d’interpretar aquesta manifesta regressió? No pot ésser d’una altra forma que interpretant que la cultura és encara moneda de canvi de favors, perque és precisament en la cultura on els favors manifesten més clarament la fidelitat, on esdevenen propaganda. I la propaganda sempre ha estat executada pels més fidels: propaganda fide.

La convocatòria de concursos als càrrecs directius de les institucions culturals té, com a primera aventatge, precisament evitar que esdevinguin simples òrgans de propaganda i centres de mercadeig i mercenariat. És l’única forma que el teixit cultural disposi de la independència de criteris professionals i conceptuals per tal de poder desplegar una política cultural complexa, plural i conflictiva, perque no hi ha reflexió cultural si no es contempla la realitat en termes de conflicte, negociació i debat. Això és exactament el que ens estan segrestant: el debat. Les institucions culturals passen a ser considerades òrgans administratius en lloc de ser percebuts com a nodes on produir discursos que explorin les funcions de la cultura en la construcció social. Curiosament, en no acceptar els concursos públics a la direcció dels centres, els partits de dreta, que sempre han manifestat la necessitat de despolititzar la cultura -a través de la famosa “societat civil”-, estan provocant una hiperinflació política de la cultura infinitament més gran.

Posdata (3 nov 2011): L’amiga Cristina Riera em fa el següent recordatori: SEGUIMIENTO DEL DOCUMENTO DE BUENAS PRÁCTICAS EN MUSEOS Y CENTROS DE ARTE CONTEMPORÁNEO

POSDATA II (3 nov 2011): S’HA OBERT UNA CAMPANYA DE RECOLLIDA DE SIGNATURES PER DEMANAR LA CONVOCATÒRIA DE CONCURS PÚBLIC A LA DIRECCIÓ DEL CCCB I DE LA VIRREINA (FINS EL 15 DE NOVEMBRE). PODEU ACCEDIR-HI A: http://peraunconcurspublic.wordpress.com/

POSDATA III (10 de novembre de 2011): Clar que, si per concurs públic entenem que es monta un paripé de convocatòria per tal de designar algú “prèviament” elegit, la cosa tampoc rutlla. Es el cas de la noticia que surt avui a premsa. Sembla ser que “la presentación de candidaturas al concurso para la dirección del MNAC se cerró el pasado 31 de octubre. Había cierto consenso en que el favorito para suceder a Ocaña era el actual director del Museo Picasso, Pepe Serra. Este, sin embargo, hizo saber al Ayuntamiento sus condiciones para seguir al frente del museo de la calle de Montcada, que administrativamente no es más que una dependencia del Ayuntamiento: que se le dotara de autonomía y personalidad jurídica, algo a lo que Ciurana accedió. Otros candidatos que se conozcan son la crítica y comisaria Pilar Parcerisas; el director adjunto del Instituto Ramon Llull, Àlex Susanna, y el conservador del museo Dalí de Florida, William Jeffett.”. O sigui, abans que hi hagi concurs, ja hi ha “consens” per un dels candidats. Intolerable.

POSDATA IV (11 de novembre de 2011): POSDATA: Segurament degut a la campanya encetada, avui l’ICUB corria a fer públic el nomenament oficial de Llucià Homs com a director de la Virreina, sense haver procedit a cap concurs i amb la més que clara voluntat de transmetre el missatge de que això del concurs “ens ho passem pel forro”. Veritablement vergonyós.

POSDATA V (21 de novembre de 2011): “La glotonería política devora las instituciones culturales catalanas” (El País)

POSDATA VI (24 de novembre de 2011): “El neodirigismo catalán” (El Cultural)

POSDATA VII (25 de novembre de 2011): “Els museus d’art i els concursos atrofiats” (Pensacions: blog de J. M. Minguet)

Esta entrada fue publicada en Memorias administradas y etiquetada , , , , , , , , , , , , . Guarda el enlace permanente.

20 respuestas a On dimonis són els concursos públics per a les places de direcció de les institucions culturals?

  1. Neus dijo:

    Totalment d’acord, però a més, sospito que a aquestes alçades de la crisi, el que es pretén potser es desmantellar determinades institucions. Per tant més que directors busquen “liquidadors”. O si no per què perden l’oportunitat de demanar idees a partir de la convocatòria d’un concurs de director, igual com es fa amb els concursos d’idees en arquitectura, encara que sigui a preu d’esclau, com el de Collcerola?. No volen imposar les idees sino algo més subtil: eliminar-les amb l’excusa de la crisi.
    Perdoneu, però ho havia de dir.
    Neus

  2. Bani dijo:

    gràcies Jorge, expresses el que totes pensem

    • soymenos dijo:

      Por cert, en Bani m’envia en un email apart algunes dades tècniques a fi d’apreciar que el nomenament a dit és exactament allò que indica la llei en aquest cas. Els estatuts del consorci que regeix el CCCB (http://www.cccb.org/rcs_gene/quisom_estatuts_cat.pdf) estableixen que “la Presidència del Consorci, que serà exercida per la persona titular de la Presidència de la Diputació tindrà atribuides les competències següents: (…) 5. Nomenar la persona que ocupi la Direcció General.” Per saber qui hi ha a la presidència del consorci només cal visitar aquesta pàgina web: http://www.cccb.org/ca/qui_som

  3. Elena dijo:

    És un discurs molt reduccionista, i ja cansa. L’elit cultural d’aquest país té por de perdre els seus privilegis i acusa als nouvinguts -se suposa que convergents- dels mateixos crims que ells han comès els darrers vint anys. Als càrrecs se’ls ha de valorar amb criteris independents al seu color polític i basats únicament en la seva tasca. En aquest sentit el CCCB és un gran exemple de manca de transparència dels diners públics, de potinejades amb les places de funcionaris, de gregarisme i sectarisme, de farsa en els processos de selecció dels becaris… I ara els demagogs, que s’han fotut la gran festa durant molts anys, fan servir la bandera de la cultura i el bé comú per no perdre privilegis. Alguns ja n’estem farts, dels bons (socialistes) i dels dolents (convergents), farts que feu servir la cultura com un vehicle per destacar-vos, fer el paper d’heroïnes o entrar als festivals de moda, del maniqueisme del discurs, de que poseu l’accent en qüestions polítiques només quan us interessa, de la manca d’autocrítica sobretot, de que defenseu productes que només us interessen a vosaltres i quatre amics. Parleu d’independència, us ompliu la boca de propostes alternatives, fora del circuit, però al final no podeu ni voleu viure sense el paraigües de les subvenciones i ploreu quan no us regalen els diners, aquelles contradiccions. No us necessitem, tenim la xarxa. El CCCB ja pot tancar o donar explicacions. Una colla de vividors.

    • Bani dijo:

      si vols tancar el cccb, endavant, és una opció com un’altra. però no és aquest el tema de discussió.

      fa anys que molta gent des de dintre i des de fora reclama més transparència al cccb. malauradament pot ser no hem sabut comunicar-ho o convèncer. aixó NO és bona raó per a NO fer-ho ara, ara que hi ha més sensibilitat sobre aquest tema.

      observació sobre el tópic dels diners públics/privats: aquí hi ha gent que porta anys programant, investigant, produint una cultura que creu en el públic i en la seva maduresa. per aixó estem obligats sempre a fer autocrítica quan el públic no aprecia o qüestiona els plantejaments del nostre treball.

      en molts casos hem demanat subvencions, tal com les demanen per construir autopistes o publicar periòdics o per obrir centres de salut privats. al mateix temps ens hem partit el cul (disculpes pel meu francès) buscant suport privat. en alguns casos ho hem aconseguit, però en falta de polítiques fiscals serioses cap empresa estarà interessada en cap cultura que no produeixi beneficis o que no sigui massiva. i permet-me, però entre l’elitista i el massiu encara queden molts matisos interessants. espero que ho entenguis.

  4. Radiguet dijo:

    On dimonis eren els concursos públics per a les places de direcció de les institucions culturals els darrers 15 anys? Per dirigir Xcèntric, Kosmopolis, Gandules… Ara us desperteu, quan altres igual de sectaris us poden treure el càrrec, ara voleu guies de bones pràctiques i transparència… Hipocresia. Prou al bipartidisme cultural, igual de malsà que el bipartidisme polític.

  5. Leviathan dijo:

    A totes aquestes institucion cal afegir la direcció de Dolors Lamarca al capdavant de la Biblioteca de Catalunya.

  6. El que no s’entén és què farà el periodista convergent si sembla que CiU està esperant un informe per tirar endavant un “gran projecte” (sic) que englobi MACBA, CCCB, Arts Santa Mònica i la nova Filmoteca, un projecte que inclouria, per acabar d’arrodonir el desori, el que havia de ser el Canòdrom o Kunsthalle. Em penso que el pitjor encara està per arribar. Nosaltres, però, penso que hem d’insistir en el respecte al codi de bones pràctiques…

  7. rafael camps dijo:

    gràcies jorge luis, estic 100% d’acord amb el que escrius, més fins i tot que d’altres vegades.
    a @elena i @radiguet: crec que us puc donar la raó en certes coses, però busqueu una mica més en aquest bloc i comprovareu que el sa esperit crític del sr. marzo no és unidireccional, i la seva crítica no va en enfocada a cap partit polític concret sinó a les maneres de fer de les polítiques culturals, tant de dreta com d’esquerra.
    a banda, el mateix article diu no voler entrar en els clars obscurs del cccb i es centra, com diu @bani, en la qüestió de tirar per terra la construcció d’un model d’elecció de càrrecs públics que, ja no solsamènt en l’àmbit cultural, han de basar-se en mèrits i qualitat dels projectes presentats, a través de concursos oberts i transparents.
    encara estàvem a les beceroles d’aconseguir-ho, encara hem pogut viure concursos una mica… contaminats,però si més no la pràctica es començava a normalitzar. per a mi, el mateix ramoneda, veient que aquesta pràctica s’imposava hauria d’haver posat el seu càrrec a disposició d’un concurs, ja fa un temps… segurament, d’haver estat així, ara parlaríem d’un cccb millor, doncs es gràcies a la rotació, l’aplicació de diferents perspectives, que els projectes no s’encallen i creixen, i és per això que a banda d’aquesta pràctica de concurs, és sa, molt sa, posar també un límit als mandats en els càrrecs directius, fer-ho en els ens de titularitat pública, també és símptoma d’una democràcia viva.

    • soymenos dijo:

      Hola Rafa, és cert que el Ramoneda ha estat massa temps al CCCB i que, interessat com està en la defensa de la transparència institucional, podia haver fet algún moviment per la convocatòria d’un concurs durant tots aquests anys. Però ja no s’hi pot fer res. És més important que el pugui fer ara per pressionar al consorci a fí de persuadir-los de la necessitat d’un concurs. Ho farà? No ho sé.

      • rafael camps dijo:

        i tant!!! bondia jorge!

      • Bani dijo:

        no crec que ho farà, aixó vol dir canviar els estatuts del Consorci. segurament podria ser una operació interessant que s’hauria d’haver fet fa molt de temps, es impossible fer-ho ara, un mes abans de que es tanqui el contracte anual del director i amb la voluntat de dos partits socis de govern d’imposar més control sobre aquesta institució.

        aquí está l’error estratègic d’en Ramoneda (IMHO): fa temps que el CCCB és una realitat sólida i amb molta legitimitat nacional i internacional i es podia haber plantejat una evolució radical del CCCB. altres institucions en situacions favorables ho han fet.

        potser no ho tenian clar i sempre hi va haber moltes resistències internes i també del mon politic-institucional. l’altre error estrategic potencial (sempre IMHO) – relacionat al anterior – ha sigut no buscar recolçament públic d’un projecte d’evolució institucional, entre la ciutadania, el públic, els col·laboradors, etc.

        els meus 2 céntims🙂

  8. Carles77 dijo:

    Estic d;acord amb el teu text. Tot i que et la meva experiencia professional amb el museu es d;haver presentat una proposta dexposicio i haver estat tractat amb una insolencia i pedentaria -no de Ramoneda sino dun alt responsable- injustificables.

  9. Ernesto dijo:

    Me sabe mal deciros que Ramoneda no abogará por ningún concurso porqué está negociando con Oriol Pujol su salida del CCCB (dirigir el “gran proyecto” arriba esmentado) y esto implica aceptar a su candidato. Y me consta que el Marc Álvaro no le gusta. Quizás se queje, pero no creo que mucho más. Le va la culminación de su carrera.

    En cualquier caso, ya sea CiU, PSC o el que sea, la única forma de regular esto en realidad es sencilla: por ley, en el parlamento. “Toda institución financiada con dinero público en su totalidad o en parte deberá someter a concurso los cargos de…..” Pero ¿Quién es el guapo (de entre los políticos) que lo va a proponer?

    • Michela dijo:

      Ramoneda negociant amb CIU… al circuit cultural català no hi ha principis, tot es fa sota la taula, tothom es mira el seu melic, la seva carrera, la medalla, tothom vol més i més poder. Suposo que a l’autor d’aquest bloc (comissari d’exposicions, amb força recorregut al CCCB…) ja no li farà tanta pena el Sr.Josep Ramoneda i potser d’altres es posen contents: si continua movent fils podem seguir xuclant. Aquí passa com amb la crisi econòmica. No podeu pretendre que ens posem en mans d’aquells que han enfonsat la botiga i que ara prometen ser bons i concursos públics, etc. Cal fer neteja a fons.

      • Ernesto dijo:

        Michela creo que, por desgracia, la limpieza que se debería hacer ni con Fairy daría resultado. Insisto que este tipo de cosas hay que regularlas por ley para poder ser perseguidas judicial y penalmente. Todos los partidos se llenan la boca de transparencia pero raras veces legislan sobre ella. Os contaré una anécdota bonita: Estuve trabajando en un famoso mitin de ERC sobre las “mans netes” relacionado con aquel tema del 3% de comisiones del que levanto la liebre Pasqual Maragall. Pues bien, mientras el señor Carod Rovira vociferaba (tal cual) sobre la transparencia y las “mans netes” a su entregada audiencia, a nosotros nos estaban pagando el bolo bajo mano, en negro. Además era en paralelo: mientras cobrábamos oíamos a Carod Rovira. Esto es rigurosamente cierto. Y así va todo. Bonito, no?

  10. Pingback: On dimonis són els concursos públics per a les places de direcció de les institucions culturals? | associació d'artistes visuals de catalunya

  11. Pingback: sugestión cultural by iguazelelhombre - Pearltrees

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s