Jordi Cabré, director general de Promoció Cultural, sobre “La degradació de l’art i la política cultural a Catalunya”

Article de Jordi Cabré, director general de Promoció Cultural de la Generalitat, publicat el 2 de juliol de 2012 a El Punt Avui.

Política cultural contra cultura?

No estem vivint, ni de bon tros, la “degradació de l’art i la política cultural a Catalunya”, tal com anuncia l’opuscle d’en Jorge Luis Marzo, amb qui fa poc vaig tenir el plaer de conversar llargament. L’opuscle és provocador, no m’estranya que hagi transcendit tant com ho ha fet. Casualment, ja fa mesos que estic cavil·lant sobre qüestions molt semblants, i tots dos hem pogut contrastar visions no tan allunyades com en principi podia semblar. Jo li discuteixo la major, és a dir, la hipotètica degradació, però li admeto l’angoixa. Què tindran a veure els suposats excessos del noucentisme, dels quals parla tan sovint, amb aquestes preocupacions per la nostra vitalitat cultural?

Diu l’opuscle que el nostre passat noucentista (racional, planificador, ordenat…) ha ofegat la nostra creativitat contestatària. Fins i tot creu que s’ha dissenyat un sistema cultural (una “política cultural”) dirigit justament a desactivar o evitar el conflicte (i, per tant, la veritable “cultura”). Segons Marzo, el noucentisme consistia a “construir els palaus urbans de la cultura nacional per dotar al país d’una pell que la protegeixi del conflicte, de la tensió”: és a dir, equipaments i continents, biblioteques i museus, per fer ciutadans pacífics. Jardineria contra bosc. Crec que on s’equivoca Marzo és en el fet de considerar incompatible aquest impuls ordenador, infraestructural, socialitzador (les nostres biblioteques són la màxima expressió de l’estat del benestar cultural) amb el conflicte o amb la creativitat. De fet, treballem (o com a mínim jo m’he proposat treballar) perquè una biblioteca sigui un lloc on escriure, a més d’un lloc per llegir; o que una xarxa d’arts visuals sigui un lloc per innovar, comunicar i projectar al món, i no només un cicle tancat d’art local; o que els museus siguin espais d’autoconeixement i de vida més que no pas de conservació. Per això m’afegeixo als aplaudiments d’en Lluís Permanyer a la iniciativa del MNAC de dedicar al modernisme un pavelló de la fira: segurament el noucentisme va ridiculitzar, arraconar i mutilar massa injustament el moviment cultural més arriscat, més creatiu, més autòcton i més modernitzador que hem tingut. Franco s’hi va sentir ben còmode, en aquest oblit: modernisme català era igual a esplendor, iniciativa i vitalitat catalanes. Pensar en equipaments, en necessitats socials, en plans de lectura, etcètera, no “ofega” necessàriament la creativitat. Provar de fer una política eficient no és només buscar la viabilitat econòmica als projectes, sinó sobretot la rendibilitat artística i la seva veritable repercussió social. Entreteniment inclòs, per què no? Podem establir un ordre mínim que afavoreixi tot tipus de creació, enjardinada o salvatge, basant-nos en la seva viabilitat. En sentit ampli.

Crec que la nostra burgesia, en general, no ha estat mai completament conservadora. Ni tan sols la noucentista. I que el nacionalisme català, si ho pensem bé, és un moviment precisament rebel i contestatari: el que passa és que també ha volgut ser constructiu, sòlid, aglutinador. Justament el procés d’emancipació que anirà desenvolupant-se els anys vinents sens dubte (i aquest és el repte) ha d’anar acompanyat d’una gran efervescència creativa. Un moviment nou, si pot ser. Es pot compaginar creativitat i política eficient? Sí. Dalí té una lògica (i fins i tot una estratègia). Francesc Pujols racionalitza, busca raons que ens expliquin. El caos social d’avui pot ser també, i tant, una forma de creativitat: abans del Creador hi ha la foscor i el caos. El Temple Expiatori de la Sagrada Família suposa un veritable desbocament creatiu, però era una bogeria amb suports. Amb base, amb fonament, amb intenció. Una idea nova i arriscada, sí, però ni elitista ni solitària. Viable. D’interès nacional. Per a tothom. Ah, i per cert: finançada exclusivament amb donatius privats. Tal vegada l’expiació dels nostres pecats (personals i nacionals) ens sigui un estímul prou atractiu per si sol?

Esta entrada fue publicada en Helarte como política y etiquetada , , , . Guarda el enlace permanente.

3 respuestas a Jordi Cabré, director general de Promoció Cultural, sobre “La degradació de l’art i la política cultural a Catalunya”

  1. na dijo:

    Es impressionat l’òptica deformada -o deformadora- del senyor Cabré: a tall d’exemple, “Crec que la nostra burgesia, en general, no ha estat mai completament conservadora”(sic)…!!!! Que potser no sigui una burgesia amb mala hòstia a la epidermis, no vol dir que no sigui conservadora, potser no serà autoritària, o altres qualificatius, però conservadora…!!??, mare de Déu!
    I així, fil per randa tot l’article..

  2. ps dijo:

    “un moviment nou, si pot ser.” brutal ! es pot ser mes cínic ?

    hauriem de fer un concurs de moviments per a optar per suport public … a veure qui en inventa el millor !

  3. ps dijo:

    “A La Virreina, Homs …. , a partir del febrer del 2013, desenvoluparà una línia d’exposicions centrada en la relació de grans noms de l’art contemporani internacional amb la ciutat.”

    jajaja , llucià ja han guanyat !

    clar !

    no havía entés, de fet en jordi volía dir el moviment de artistes famosos visitant a barcelona !

    http://cultura21.comunicacio21.cat/2011/11/11/llucia-homs-nou-director-de-la-virreina/

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s