Resposta a l’article de Jordi Cabré

Resposta a l’article d’en Jordi Cabré, director general de Promoció Cultural de la Generalitat de Catalunya, publicat el 2 de juliol de 2012 a El Punt Avui, i titulat “Política cultural contra cultura?”

Sí, política cultural anticultural

Per JLM

Ahir, el Sr. Jordi Cabré, Director General de Promoció Cultural del govern català, escrivia un article en aquest diari en el que manifestava la seva oposició als arguments del meu text “La degradació de l’art i de la política cultural a Catalunya“. Ja és bó que els polítics baixin a terra i acceptin el repte dels debats públics i oberts, i també privats, per què no, com el que vam tenir al dinar que ferem plegats. Però un debat, perque sigui fructífer, ha de basar-se en la sinceritat dels arguments, en el fet de que no es produeixin paradoxes insuperables entre el que hom diu i el que hom fa. I, és clar, ara m’adreço al Sr. Cabré polític, perque no m’agradaria admetre que els polítics tenen carta blanca per fer que aquestes paradoxes quedin en no res.

El Sr. Cabré es pregunta, extranyat, sobre la relació entre el noucentisme i l’actual política cultural. Només cal veure les nombroses manifestacions del seu Conseller, Ferran Mascarell, referents al “deucentisme” com a doctrina d’aplicació en l’àmbit de la política cultural. No és que m’ho tregui jo de la màniga, és que ho diu el seu cap amb totes les lletres. El “deucentisme”, segons el Conseller, vol dir “renovar el país”, tal i com suposadament es va fer fa cent anys. Deia el Sr. Mascarell el 2011: “De tant en quan, una generació ha de saber canviar els paràmetres […] En tot cas, jo optaria per una jardineria científica, perque cal un cert ordre”. Però quins paràmetres cal canviar? Quins són els criteris per a fer-ho? Si un bosc esdevé jardí gràcies a l’acció del jardiner, és el bosc qui ha decidit fer-se jardí? A qui i per què interessa ajardinar la realitat creativa? Vet aquí la relació entre noucentisme i política cultural: convertir el bosc, amb la seva pluralitat i naturalitat, en un parc endreçat.

Discrepa el Sr. Cabré al seu article de la “hipotètica degradació” de la que parla el text, però admet l'”angoixa” que hi veu. Respecte a això, caldria recordar unes altres paraules del Conseller Mascarell: “els artistes no saben expressar l’angoixa de la nostra cultura”. M’alegro que el Sr. Cabré desdigui la percepció del seu cap. Ja entenc que no podré convençer-lo de que el menyspreu del Conseller vers els artistes rau en el fet que una enorme part d’aquests considera (considerem) el poder com el principal motiu de l’angoixa contemporània, la qual cosa naturalment no acaba d’agradar al poderós. Com vol el poder que hom expressi la incertesa, l’angúnia dels nostres temps, quan és la font principal de la que brolla? És per això que s’empra la figura del jardiner; cal esborrar les evidències de l’angoixa.

El Sr. Cabré, i aquí anem al fet important, manifesta la necessitat d’apostar per algunes linies discursives que facin possible la “rendibilitat artística i la veritable repercussió social més enllà de la viabilitat econòmica”. També apunta, per exemple, el fet de que els centres culturals siguin “espais de auto-coneixement més que no pas de conservació”. No podriem estar-hi més d’acord. La qüestió és que aquestes paraules res tenen a veure amb les legislacions que el seu partit ha elaborat, tant al govern català com a l’Ajuntament de Barcelona. Ni el Plà d’Ordenació de Museus, ni les Lleis Òmnibus referents a la cultura, ni el Plà d’Acció Municipal, ni l’Acord Nacional per la Cultura, ni l’Avantprojecte de la Llei de Mecenatge, recullen les més mínimes directrius perque això sigui així. Ben al contrari: parlen de marca internacional, de privatització de la cultura, de mercantilització d’icones, de la creació de “relats” i “cànons” oficials als museus. Les referències al teixit social que fa possible la diversitat cultural, al retorn social de tota producció cultural o la existència i reconeixement d’altres fòrmules de gestió cultural només hi apareixen com a fòrmules buides, i mai van acompanyades de cap proposta precisa, com sí ho van les directrius respecte a la internacionalització de les industries culturals, a la desgravació fiscal del productes culturals dels més benestants, o a la centralització de les experiències culturals als museus. Estic segur que molts i moltes ens congratulem de veure un Director General de Promoció Cultural subratllant la necessitat de reconèixer l’enorme capital social que representa per a un país la seva producció cultural quan no està estrictment subjecta a la simple explotació comercial o política. Però, al mateix temps, seguim amb l’angoixa de detectar que certes paraules del poder han estat buidades de sentit, han estat capgirades a fí d’apaivagar el conflicte principal que tenim: que la política cultural ha segrestat la cultura, impedint-ne el seu desenvolupament; que el jardí és un acte d’enorme violència sobre ecosistemes que, agradi o no al poder, sí que existeixen.

De totes maneres, segueixo encantat de poder continuar el debat amb el Sr. Cabré allà on surti. Dissentir només és veritablement útil quan hi ha diàleg, però cal que les paraules fugin de la prestidigitació i remetin a la realitat.

Esta entrada fue publicada en Helarte como política y etiquetada , , , . Guarda el enlace permanente.

3 respuestas a Resposta a l’article de Jordi Cabré

  1. bienve dijo:

    Una reflexió molt correcte. espero que el senyor Cabré, accepti continuar-la; m’agradaria.

  2. Pingback: Les lluites de la cultura | Nativa

  3. Pingback: Las luchas de la cultura | Nativa

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s