Cultura d’estat, estat de la cultura

“Cultura d’estat, estat de la cultura”. Un article de Xavier Montanyà

Font: Vilaweb

Concentrats com estan en la construcció d’estructures d’estat, el president Mas i el conseller Mascarell han tornat de Sant Petersburg amb un contracte per a obrir una sucursal de l’Hermitage a Barcelona. Més ben dit: al port de Barcelona. A tocar l’hotel Vela. Allà on atraquen els creuers turístics i els iots de luxe. El projecte va amanit amb un restaurant de luxe, un cuiner famós i un solàrium per a fer trempar els operadors turístics internacionals. No se sap quin paper hi han tingut la direcció del MNAC i les associacions professionals d’art. Se sospita que cap.

‘I és que, de cultura, potser en saben molt, però en negoci i turisme, no hi entenen ni fava. I encara menys, en construcció d’estructures d’estat’, pensen els qui ens guien, amb mà ferma, des del pont de comandament.

Els cervells del departament de màrqueting del futur millor estat del món han dissenyat l’estratègia per a diferenciar l’Operació Hermitage del gran bunyol Las Vegas Sands. Han evitat de situar al capdavant del projecte un mafiós del Neardenthal i han trobat un emprenedor nostrat, cap visible d’un grup inversor internacional, no rus, diu ell, però de moment, absolutament opac. Val a dir, però, que amb ell, hi ha un tal Valeri Iaroslavski, rus, i home de negocis. I qui és ell? Ni més ni menys que l’arquitecte Ujo Pallarès, ignot senyoret potser escapat d’un aparador de Furest, amb pinta de soci de l’Eqüestre i íntim amic de Tito B. Diagonal. Iu-hu…! El govern assegura que no costarà ni un ral a les arques públiques, és clar… A part la concessió de l’espai i dels edificis. Tirant baix.

No solament no expliquen a quines butxaques privades aniran els beneficis, sinó que no saben quines obres s’hi ensenyaran, un detall fonamental per a saber si una exposició s’ho val. Se sospita que no ens enviaran les de primera línia. Però sembla evident que, tractant-se d’un futur i fort estat emergent, no poden ser les del soterrani ni les de les golfes. Tot plegat sona a aquells museus Dalí de plexiglàs que apareixien, fa uns quants anys, com bolets, a qualsevol racó turístic del món.

Mentre s’edifiquen estructures d’estat d’aquest nivell, la política cultural del govern dels millors que executa, amb precisió quirúrgica, el conseller Mascarell, prossegueix, imparable, la tasca d’afeblir i destruir les estructures culturals existents. Especialment, les més experimentals i innovadores. L’últim centre que anuncia el seu tancament és Can Xalant Centre de Creació i Pensament Contemporani, de Mataró, que, sumat als que l’han precedit, i als altres que, de moment, subsisteixen de miracle, fa evident una línia ben clara de política cultural. La I, la vermella, la transversal. La que van iniciar carregant-se el CoNCA, per crear-ne un de mutilat, sense la principal atribució que tenia: la independència. Ves per on. És a dir, desposseir els polítics de poder de decisió sobre el destí dels ajuts econòmics al sector. La mare dels ous. Això va ser avortat repolititzant la institució, amb el silenci de la immensa majoria del sector i amb l’aprovació de forces d’esquerra que, en un primer moment, s’hi havien manifestat contràries. Per què no s’estalvien tots aquests sous fent-lo desaparèixer del tot? Igualment podrien fer, per coherència, amb el Memorial Democràtic. Per què no el tanquen definitivament? Perquè no sigui dit.

La cosa més trista de totes és el silenci còmplice del món de la cultura. De què serveixen els intel·lectuals i artistes catalans d’avui? Són res més que un grupet de senyors i senyores que signen manifestos quan els telefona un polític? Per què no hi ha posicions públiques clares i crítiques, més enllà dels insuperables ‘Palmeros de Peret’, que s’afanyen a aplaudir l’intrèpid timoner quan torna de Madrid plantant cara?

La cultura s’ha rendit, finalment? O va dimitir fa anys? Ja és fatal que no tinguin propostes crítiques a la situació general, però infinitament greu és que, en veient el desballestament d’un concepte de cultura de base, avançat, innovador, imprescindible per al futur del país, callin i acotin el cap.

Esta entrada fue publicada en Helarte como política, Imágenes que ciegan, Memorias administradas y etiquetada , , , , , . Guarda el enlace permanente.

Una respuesta a Cultura d’estat, estat de la cultura

  1. Estoy completamente de acuerdo con este rápido repaso de la creación de “estructuras culturales de estado” que el gobierno y las administraciones convergentes están haciendo. Que cierren Can Xalant y abran la sucursal con las migajas del Ermitage es un esperpento. También estoy de acuerdo con la indolencia y la falta de respuesta de la “gente de la cultura”, por cierto, no se me va de la memoria la imagen de Rubert de Ventós en plaça Sant Jaume haciendo de “palmero” de Mas a la vuelta de palacio…

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s