La privatització del Museu Picasso de Barcelona

La privatització del Museu Picasso, un pas endavant en la mercantilització dels equipaments municipals de cultura de Barcelona.

Font: SOSCulturaBarcelona

El Museu Picasso veurà completament suprimida la seva funció pública si prospera la seva conversió en Fundació . El pas de dependència municipal gestionada per l’ICUB a Fundació comportarà també la subordinació del funcionament i la gestió del museu al servei de la suplantació del pressupost públic de funcionament per mecenatges i patrocinis.

Els interessos de les grans corporacions i de l’empresa privada camparan en el Museu Picasso i entraran per doble via: pel pes de les grans corporacions en la Fundació Barcelona Cultura (Fundación son TSystems, El Periódico, Repsol YPF, Derby Hotels, Cobega, Habitat Grup Empresarial, BBVA, Caixa de Pensions, Gas Natural, La Vanguardia, Sellbytel Singular, Grup Planeta, Layetana, ZasTwo, Banc de Sabadell, Codorniu, Fundació Abertis, Caixa de Catalunya i Telefónica), que formarà part del patronat de la nova fundació i per la pròpia voluntat de substituir el pes del finançament públic directe pel del finançament lligat als interessos de les empreses privades.

És la privatització de gestió de museus més important que l’Ajuntament de Barcelona ha impulsat des de la transició democràtica. Però ja fa anys que els governs municipals “d’esquerres” han impulsat la desregulació i gestió privada dels serveis i equipaments culturals públics de Barcelona, primer l’Area de Cultura va esdevenir Organisme autònom, després l’ICUB va passar a ser Entitat Pública Empresarial, entremig i durant diversos museus municipals s’han anat separant d’una gestió pública directa passant a “consorcis”, el propi MNAC, el Museu de la Música, i recentment el Museu de Naturals. Però la privatització subjacent és més evident encara en:

1) el gran nombre de substitucions de personal estructural de funció pública per la subcontractació d’empreses amb treballadors mal pagats i precaritzats.

2) l’arbitrarietat en la gestió de personal de l’ICUB sense cap relació de llocs de treball ni instrument similar i amb una manca de transparència que ha fet el joc a l’arbitrarietat en les contractacions i el moviment intern de personal.

En cap d’aquest casos però desapareixia totalment la funció pública dels serveis culturals i dels museus ni es resumia l’objectiu de gestió tant clarament en la substitució del finançament públic i en la supeditació als interessos del sector privat.

Ara el nou govern municipal, ajudat per l’equip de directius de l’anterior govern acaba el projecte iniciat i desenvolupat pels “polítics progressistes”, que han governat Barcelona durant les darreres dècades.

L’Acord de la sessió del 21 de desembre de 2012 de la Comissió de Cultura, Coneixement, Creativitat i Innovació de l’Ajuntament de Barcelona, pel qual s’aprova definitivament la creació i els estatuts de la fundació, ja només deixa pendent de l’Alcalde i del calendari previst el canvi de forma de gestió del museu Picasso.

Aquest representa la culminació privatitzadora d’uns programes polítics de govern municipal que deixen la política real en mans dels “fets consumats” i que només reflecteixen en els seus programes electorals els eufemismes i els aspectes anecdòtics que vesteixen més bé. Efectivament la creació de la Fundació Picasso tampoc estava inclosa en el programa de govern de CiU de 2011,  l’actual govern municipal de Barcelona.

La Funció pública i els controls de gestió i pressupostaris aplicats als serveis i equipaments públics culturals es justifiquen plenament com una garantia de:

– la independència del servei respectes de les forces polítiques i econòmiques

– la transparència i el control democràtic de la gestió i dels serveis prestats

– la orientació als interessos universals i generals del funcionament dels serveis i equipaments

Sense controls ni funció pública la orientació als interessos universals i generals es substitueix per una subordinació al pes dels objectius propis del finançament privat.

La protecció de la propietat comuna (de la ciutadania de Barcelona) dels Fons Picasso es sotmetrà a la lliure venda i alienació segons els interessos financers de la Fundació.

Un sistema just i necessari de fiscalitat de la riquesa i dels guanys és novament substituït per la seva exempció, la cerca de prebendes i privilegis fiscals a les grans corporacions i al capital privat en general mitjançant patrocinis i fundacions, en aquest cas amb l’excusa del Museu Picasso.

Les grans corporacions i interessos privats passaran a gaudir d’uns equipaments que han rebut intensos programes d’inversió i que en el cas  del Museu Picasso té un notable nivell d’ingressos propis.

Com treballadors/es de serveis i equipaments culturals reiterem el nostre convenciment en:

– La necessitat del control i orientació pública i mitjançant la funció pública dels serveis i equipaments culturals.

– El necessari finançament públic i suficient d’aquests serveis i equipaments per a garantir que els interessos de finançament es corresponen amb els de la seva titularitat.

– La necessitat de que el Museu Picasso formi part d’una xarxa bàsica d’equipaments i serveis culturals públics lliure de mercantilització i privatització que garanteixin l’accés lliure, universal i d’interès general, al patrimoni, la creació i els coneixements, entesos tots ells no com una mercaderia si no com un bé comú de la societat que és fonamental per al seu desenvolupament.

– La necessitat de que polítics i governs posin a votació democràtica de la població la política que realment apliquen i que amaguen fora dels seus programes polítics públics pels quals van ser votats.

– L’obligació dels governs de finançar adequadament i completament amb pressupostos públics la cultura que diuen defensar i impulsar.

– La necessitat de defugir una gestió cultural centrada en el impacte publicitari de grans projectes, de superproducció d’activitats allunyada de la creació cultural de base, d’inversions desmesurades en grans contenidors enlloc dels continguts patrimonials existents.

– Que la política cultural es pugui debatre per la ciutadania en general i no només en cercles elitistes polítics i socials

Per tot això:

Denunciem aquesta privatització de facto d’un patrimoni públic i de la ciutat i demanem el retorn immediat a la gestió directa municipal del Museu Picasso.

picasso2

Esta entrada fue publicada en Helarte como política, Imágenes que ciegan, Memorias administradas y etiquetada , . Guarda el enlace permanente.

Una respuesta a La privatització del Museu Picasso de Barcelona

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s