Martí de Riquer i la moral de la cultura

La mort del filòleg Martí de Riquer planteja la qüestió de fins a quin punt el discurs de la cultura pot ser un territori desconflictuador de la vida.

Martí de Riquer va ser un connotat prohom del franquisme. Després de lluitar al front al bàndol nacional com a requeté, va presentar-se al primer govern de Burgos, creat durant la guerra, on li van concedir un paper destacat als òrgans de propaganda, juntament amb altres intel.lectuals com ara Ridruejo, Giménez Arnau, Tovar, Laín, Torrente Ballester, Rosales, Panero, Vivanco, de Salas, d’Ors o Zunzunegui. Un cop acabada la guerra, ocupà càrrecs a la Delegació de Propaganda de Barcelona i ingressà a la universitat, on va desenvolupar la seva influent tasca filològica, i per la qual rebé premis i reconeixement.

La mort d’en Riquer ha estat noticia en nombrosos mitjans de comunicació, on s’ha lloat la seva alçada intel.lectual, la seva catalanitat, però minses han estat les referències a la seva militancia falangista i franquista de primera hora. No és l’únic cas: Samaranch i el carrer que l’Ajuntament li vol dedicar n’és un altre. ¿Només pel fet de ser un gran intel.lectual o per haver-te fet guanyar diners queden esborrades qüestions d’una greu dimensió moral? Certament, aquest és un tema recurrent en el món de la cultura. Molts han estat els personatges culturals (artistes, filòsofs, escriptors) que adscrits obertament o tapadament a règims totalitaris han vist com la seva aportació intel.lectual els garantia un estatus pel qual la responsabilitat davant la comunitat no passava a ser jutjada moralment. Hi ha un argument poderós en aquest sentit, que no és altra que la bondat inherent de qui és capaç de redreçar el seus comportaments amb el temps. I encara n’hi ha un altre de més potent: que, com a intel.lectuals compromesos amb els errors comesos en el passat, han fet de la seva aportació cultural i bonhomia la via per a reivindicar la seva transformació. No és aquí el lloc, ni hi ha la voluntat, de jutjar si aquest és el cas del Martí de Riquer.

Però sí vol ser el lloc on demanar-nos per què el relat de la cultura segresta la possibilitat de demanar responsabilitats vitals i socials. En algun altre lloc he analitzat com es va construir l’espai cultural a Espanya (també a Catalunya) durant el llarg període de la transició entre la dictadura i la monarquia: atès el passat permanentment conflictiu entre dretes i esquerres, rics i pobres, o entre les diferents identitats peninsulars, la cultura es va vertebrar com el terreny consensuat on desplegar les eïnes de civilitat que el nou sistema demanava. La cultura, més enllà de les ideologies divergents, havia de representar l’espai de trobada nacional, on podien seure a la mateixa taula gent representativa de totes les idees. El Pacte Cultural de Joan Rigol a Catalunya, el 1985, n’és un exemple ben clarificador.

En aquells acords es van posar les llavors d’un sistema cultural que esdevenia tutelador del dret de tots els ciutadans a la civilitat i a l’entesa: es va formular un relat que donava a la cultura un fenomenal poder holístic, curatiu. El fet cultural servia d’argument per no haver de qüestionar els seus autors per la responsabilitat social, moral i política derivada de llurs actituds com a persona, com a ciutadà, al bell mig d’un sistema assassí. Quin valor té una excelsa carrera filològica quan aquesta es presenta divorciada dels valors ètics o morals que el propi intel.lectual diu defensar en l’objecte del seu estudi? És possible, o millor dit, és saludable demanar explicacions pel divorci entre la figura política i l’intel.lectual que conviuen en la mateixa persona? Estic convençut de que si no som capaços d’interpretar el fet cultural en relació directa amb la responsabilitat del seus autors envers la vida (eip! parlem d’una dictadura criminal, que de vegades sembla que el franquisme hagi estat menys criminal per haver durat tant!), facilitem una comprensió de la cultura buidada dels seus necessaris objectius crítics i de recerca de la veritat, per confosa que aquesta sigui sempre.

Sempre podem dir que també els escriptors franquistes o estalinistes van poder fer obres mestres. N’hi ha moltes: ningú no ha demostrat encara que hagi cap connexió intrínseca entre la bondat i l’art o la literatura, ni tampoc que el fet de ser català t’impedeixi ser feixista; ni, fins i tot, que un feixista no pugui deixar de ser-ho. La qüestió és veure on es posa el llistó d’interpretació, especialment en relació als patriotes que acaben dalt dels pedestals: a l’alçada del patriotisme, de l’excel.lència, o de la responsabilitat moral? Una mica de tot?

El conflicte fonamental que té la interpretació de les activitats culturals passa per l’oblit de que aquestes són sempre el resultat d’unes circumstàncies socials que les conformen, i que no per rentar-les se’n van. Si la cultura es presenta com una qüestió deslligada del fang on es va produir esdevé kitsch, es converteix en un simulacre. Igualment, no faltava més, descansi en pau.

fotonoticia_20130918175535_500

Esta entrada fue publicada en derrapes, Memorias administradas y etiquetada , , , , . Guarda el enlace permanente.

3 respuestas a Martí de Riquer i la moral de la cultura

  1. g2-5132dba668f0c8e70f5429ab581eacfd dijo:

    Molt interessant el que planteges… per parlar-ho amb tranquillitat,Una abraada Slvia

    Date: Thu, 19 Sep 2013 19:56:47 +0000 To: silviadeimbert@hotmail.com

  2. Francesc Magrinyà dijo:

    ´¨És ben cert.

  3. Pingback: De Riquer, franquista | IntocableDigital.Cat - Diari Digital Independent

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s