Cuinar, masturbar-se i cremar la seu de CiU

“Cuinar, masturbar-se i cremar la seu de CiU”. Per Valero Sanmartí.
Gràcies a Francesc Vidal pel passi.

Font: Mestre del Gai Saber

Odio la gent que no sap cuinar. No exigeixo al comú dels mortals unes dots culinàries tals que li permetin preparar un dinar de ministre amb dos caps de periquito, un Bollycao ressec, mig litre de llet materna, una medusa viva i un encenedor sense gas. Però és que conec adults als quals demanes que et preparin un bikini i o bé te’l serveixen flonjo i greixós, o bé te’l planten davant els nassos amb unes vores socarrimadíssimes d’on emana un fum negre que dibuixa en l’aire la frase CÀNCER, MY FRIEND.

Mai esbrinaré d’on brolla el fangar existencial al qual embarranquen les ànimes d’aquells mandrosos que no tenen la decència d’aprendre a cuinar. Per mi són poc més que analfabets. Els menyspreo igual que menyspreo a la gent que no es masturba. El sexe i l’alimentació són dues necessitats irrenunciables que urgeixen els nostres esperits. Satisfer-les ha estat, des que el temps era temps, una angoixa incessant. Però l’ésser humà ha estat capaç de refinar aquestes molestes activitats fins al punt que dur-les a terme constitueix un plaer que supera amb escreix el mer sadollament d’unes exigències corporals. Aquest és un dels pocs triomfs que als meus ulls redimeix, encara que sigui parcialment, aquesta espècie de goril·les amb pretensions que es fa dir humanitat. Per tant, qualsevol impediment que et resti autonomia a l’hora de gaudir-los et converteix en una mica menys persona.

Respecto la cuina, respecto l’alta gastronomia i fins i tot respecto la crítica culinària. No tinc cap problema amb els tios que es foten palles sobre un plat de macarrons i ejaculen paraules altisonants. Ja que has pagat 100 euros per dinar, és lògic que un plat et desperti reaccions lleugerament més sofisticades que un “Eftan de pfuta mare, iaia! Efts la milló!” amb les galtes rebotides mentre dispares una perdigonada de partícules de menjar contra la cara de la teva àvia, que somriu satisfeta perquè, víctima d’una caduca i degenerada cultura de post-guerra, confon la salut amb l’obesitat mòrbida.

tumblr_inline_na5cjkgsfk1qmfmls

 

 

 

 

 

 

 

 

Ara bé, tot això ho respecto, sí, però ho respecto com a concepte. Una opinió molt més diferent em genera veure a Ferran Adrià debatent amb intel·lectuals sobre immigració i economia. Un tio que no sap ni parlar ara representa que ens desxifrarà els secrets del Cosmos amb els collons de la Bullipedia. Per favor. Com hem arribat a aquesta deriva grotesca en la qual el Poder català patrocina i promociona mundialment un excels cuiner com si fos un puto geni renaixentista que representa no tan sols la flor i nata de la cultura català, sinó també del seu pensament? Haurem de viatjar fins la Transició. Però a la originària, la de la tragèdia, no la d’aquesta d’ara, que es representa com a farsa.

A L’era de la degradació de l’art. Poder i política cultural a Catalunya, escrit per Jorge Luis Marzo i editat per El Tangram, ho expliquen molt bé: des de finals dels 70 la cultura que promocionen els òrgans oficials està generalment despullada de discurs polític. Per ells la cultura ha de ser un gran banquet on s’asseuran personatges de tot color polític que oblidaran les seves diferències per compartir el nèctar transideològic de la Bellesa. Les discussions estètiques no desfermen guerres civils. Les polítiques, sí. Per això, en aquest paper d’agermanament que s’assigna a la cultura es demana als creadors que ostentin un perfil ideològic baix. I com més baix sigui, millor. Evidentment, sota aquest ideal pretesament democràtic s’hi amaguen intencions molt més fosques: el silenci educat dels discursos crítics amb el poder en el si de la cultura oficial. El vell feixisme de sempre, però disfressat amb la pell de la correcció política.

A Catalunya hem estat uns privilegiats. Gràcies a l’enfrontament amb l’Estat espanyol, hem gaudit d’artistes que es mullaven en qüestions ideològiques, sobretot quan es tractava de criticar el govern central, especialment si els que s’escarxofaven al tron eren els del PP. També s’acceptaven reivindicacions nacionalistes, però tampoc massa exaltades. Els exabruptes indepes no han estat permesos fins fa pocs anys. Però aquestes vel·leïtats polítiques, CASUALMENT, eren habitualment indulgents amb el poder català. Perquè el meu pastís és tan petit que quan arriba l’hora de repartir no queden talls pels que mosseguen la mà que els alimenta.

Però la cosa ha anat degenerant cada any més. Actualment tenim la Bibiana Ballbè capitanejat una “Moguda catalana” patrocinada per Moritz amb festes a hotels de luxe, dissenyadors estrangers, vestits cuquis i emprenedors de dubtosa moral. Tenim l’Albert Serra repartint asèptiques opinions criptó-feixistes d’inspiració daliniana per ofendre vés a saber qui. Tenim el “Polònia” amb aquells polítics simpàtics i una mica tabalots que no saps ni si criticar-los perquè els pobrets semblen tontos i no en saben més. Tenim un revival del Canet Rock encara més descafeïnat que l’anterior, apte per a tota la família, fins i tot les tietes, amb músics ben plantats i decents que composen cançons d’amor i costumisme que habitualment promocionen els mitjans oficials. Si se’ls acut traure la senyera no seran les porres dels grisos les que els rebran, sinó els aplaudiments dels polítics catalans. I, per descomptat, també tenim al Ferran Adrià.

Amb Adrià i la resta de cuiners estrella el discurs apolític de la cultura oficial abasta el paroxisme. Perquè fins ara els fogons no han estat capaços d’articular la mateixa mena de reflexions que arts com la literatura o la música. Potser algun dia entrareu a un restaurant llòbrec i els cambrers us faran seure al terra a cops de fusell, escopinades i algun insult per servir-vos un rosegó de pa negre i un bol d’aigua tèbia que el xef ha bullit amb pedres de riu. Quan acabeu us faran pagar 150 euros per cap però vosaltres us buidareu les butxaques contents perquè l’experiència us ha ajudat a reflexionar sobre la vida als gulags. Però, ara per ara, això encara no ha passat. La cuina, si exceptuem iniciatives com el veganisme o el kilòmetre zero, no pot vehicular cap discurs polític. Encarna la metàfora del banquet cultural que exposàvem abans. Dreta i esquerra reconciliades davant d’un bon gaspatxo esferificat.

Gràcies a la cuina la cultura oficial del país, per molta faramalla intel·lectual amb que la vesteixen, no deixa de de ser entreteniment. I això als nostres governants els fot la polla grossa com una mànega de pastisseria. Perquè mai els ha fet puta gràcia pagar als artistes perquè els escupin a la cara tot allò que han fet malament. I perquè volen que Catalunya sigui un país mesell, sense estridències, sense fissures, mediterrani en el pitjor dels sentits. Volen que Catalunya es converteixi en la Marca Barcelona.  I per això, quan Ferran Adrià va pel món repetint que la cuina és la màxima expressió del geni català, els falten mans per aplaudir-lo (encara que no hagin entès ni la meitat del que ha dit) i li llencen diners (els nostres diners) com si fossin els cacauets amb els que es premia al mico que fa riure al públic quan es menja un plàtan i després rellisca amb la seva pell.

Esta entrada fue publicada en derrapes, Helarte como política, Imaginación, Imágenes que ciegan, Memorias administradas y etiquetada , , , , , . Guarda el enlace permanente.

Una respuesta a Cuinar, masturbar-se i cremar la seu de CiU

  1. manelmonta dijo:

    “Dreta i esquerra reconciliades davant d’un bon gaspatxo esferificat” Genial!

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s