Artistes, és temps d’excés.

Cal implantar un temps d’excés, no de rauxa, i menys de seny. Excés de solars, no pas una Terra Mitjana, plena de casetes bufones i gent amb peus grans que aplanen la gespa. Cal conrear un país, un pagus, la més petita de les administracions, farcida de conflictes, d’irredempts, de problemes, d’instruments. Aquest espai d’excés, que no de rauxa i menys de seny, ha de tenir com a fita corrompre encara més les paraules, perquè són les bales amb les que podem destruir-los. Hem de fer-les plorar perquè s’assequin i esdevinguin dures, sòlides, i facin mal en llançar-les als caps. Re-contaminar els mots per fer, no que ens pertanyin, sinó que no els pertanyin. Governar-nos, sí, no governar-los.

Hoffmansthal va deixar de parlar i Musil va parlar sobre els mots, que com micos, salten de branca en branca. Era el resultat de la fí d’un món, d’un canvi de país. Paraules de final: silencis de principi. Aquest temps d’excés, avui, també albira un assumpte de sentits. Diuen llibertat i no parlen de ser lliures, sinó d’estar-ho. Masteguen cultura, i no parlen de conreus, sinó de restaurants caríssims. Escupen gelats quan estan enamorats. Hem d’eixugar les paraules i que els facin mal.

Rebel.lar-se. Cal revelar-nos. Perquè ens van fer fora de la plaça per celebrar un partit de futbol. Perquè el seu entrenador, guardiola de les essències que vol un país nou, no va dir ni piu quan ens van apallissar per demanar un país nou. Perquè no volem cànons. Ni cantants que diguin davant del corrupte que ja no hi ha dretes ni esquerres, perquè ara només hi ha cantants. Perquè no puc omplir el meu imaginari amb líders que diuen que s’han passat les vacances veient sèries de televisió. Perquè no. Ni escoltar, tan sols un segon, els herois i heroïnes que han estat treballant pel país, sacrificant els seus estius per nosaltres. No calen homes del temps que ens el facin perdre.

Apel.len al passat, però el passat no es realitza en el passat, deia el de Portbou: una bona part d’aquest és el mode de resistir les impostures del present, no tan sols com a sepultura, sinó com la lluita contra la rutina d’omplir de signes per buidar d’homes i dones. No som, els artistes, els trinxeraires del sentit, del sentits? A què esperem, doncs, sinó a trinxar-los, a acabar amb la gespa pulcra i retallada pròpia del cementiri?

No ha de ser la lluita, la dels artistes, llançar-los a la cara els sentits trinxats? Atacar-los amb les revelacions del palimpsest? No hem d’anar -deia el Gog- d’allò conegut a allò ignorat? I no és allò ignorat el més conegut del nostre present? No és ser contemporani prendre distància de les impostures del propi present i veure’n l’íntima foscor, deia l’Agamben? Penseu en el Pierre Menard: un text del segle XVIII deia: “vull pa”. Un text del segle XXI diu: “vull pa”. Oi que no és el mateix text? I com ho sabem? Perquè per conrear calen estris que trinxin la rutina, els llocs comuns. Sí, complexitat vol dir complicació. Què us esperàveu? Un puto interface?

No tenim els artistes un compte pendent en aquest nou pagus? Som-hi per un país nou, però no pas sense mirar de cara la foscor, l’estupor de les paraules consentides en el vell passat i les consensuades en les utopies del vell present. Heterotopies: temps i espai sense hegemonies. Imaginació: la facultat de revelar les fantasies. No és un compte pendent? I sí, dic des de l’art, tant se val quin. ¿No és un compte pendent el menyspreu que ens han lliurat en aquesta ficció de Terra Mitjana, tota endreçada amb Meridianes, Diagonals i Paral.lels, gestions culturals abocades a dominar i dissenyar el sotabosc? No és temps d’excessos si volem dinamitar la patrimonialització del sentit de les paraules?

Artistes, no és temps d’acció, d’intervenció? Cap art independent, com sempre ens han volgut, sinó pendent, pendenciero. Sense públic. Sense followers. Infiltrant-nos en els sentits, desvetllant l’endogàmia verbal que produeix golums en un lloc i l’altre? Si volem governar-nos, no és potser un moment per crear solars i conrear en les formes més complexes possibles un temps i un espai dedicats a fracassar contínuament? Però no a fracassar com fins ara, sinó a fer-los fracassar en el seu jardinet de paraules de plàstic?

Esta entrada fue publicada en derrapes, Helarte como política, Imaginación, Memorias administradas y etiquetada , , , . Guarda el enlace permanente.

Una respuesta a Artistes, és temps d’excés.

  1. Manuel Ferreiro Badia dijo:

    …la gallina.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s