La Virreina

D.E.P. Megaupload

NO TOCAR, POR FAVOR

Apertura del blog del proyecto NO TOCAR, POR FAVOR, a cargo de Joan Fontcuberta, Andrés Hispano, Jorge Luis Marzo, Félix Pérez-Hita, Mireia c. Saladrigues y Guillermo Trujillano, para el Museo Artium de Vitoria, a partir de mayo de 2013. Sobre el espacio museístico como lugar en donde disciplinar a la ciudadanía respecto al consumo y percepción de las imágenes artísticas.

Miquel Barceló valora la figura de Antoni Tàpies el día después de su muerte

El pintor Miquel Barceló se despide de Tàpies en estos versos:

TÀPIES

El més gran mestre de la pintura del meu país: les tres coses, mestre, pintor i català, en grau màxim.

Un home sencer

El peix més gran i més vermell de la tenassa

***

El mayor maestro de la pintura de mi país: las tres cosas, maestro, pintor y catalán, en grado máximo.

Un hombre de una pieza

El pez más grande y más rojo del arrecife litoral

———————————————-

“Barceló dijo que la pintura de Tàpies era como una mierda“.

Victoria Combalía, “Estrategias de poder”, El guía, Barcelona, marzo 1990, p. 47

La verdadera naturaleza de la rana Gustavo

Mucho se había hablado en los últimos meses. Finalmente, se ha desvelado el misterio. Increible. He aquí la verdadera radiografía de la rana Gustavo:

Gracias a Natxo Rodríguez por el pase.

Algunes conclusions de l’informe del Consell de Cultura de Barcelona sobre l’art contemporani

El Comité Executiu del Consell de Cultura de Barcelona, de l’Ajuntament de la ciutat, va presentar el 20 de desembre de 2011 l’Informe “Configuració del sistema públic de centres d’art i cultura contemporànies de Barcelona”. Elaborat per Antonio Monegal (President), Flàvia Company, Xavier Cordomí, Daniel Giralt-Miracle, Rosa Pera i Eva Vila, l’informe, amb caràcter preceptiu, fa una radiografia i proposa unes linies d’actuació sobre l’estat de les infrastructures i de les polítiques d’art contemporani a la ciutat.

D’entre totes les coses que es diuen, crec que cal destacar-ne cinc per damunt de la resta:

1- Volen que el MACBA esdevingui el pal de paller de les estructures públiques vinculades a l’art contemporani.
2- La marcadíssima tendència a fer desaparèixer les singularitats creatives de la ciutat.
3- La desaparició del diàleg amb el teixit creatiu de base.
4- La nula aproximació a les xarxes independents de creació.
5- La voluntat de que tot fenòmen creatiu passi pel tub institucional.

Certament, algunes de les idees de l’informe, que tenen a veure amb la racionalització d’alguns serveis, són comprensibles en el marc de les retallades presupostàries actuals. Però que les preguntes siguin comprensibles, no vol dir que les respostes donades siguin les adients. Hi ha coses que no s’acaben d’entendre, com fusionar departaments del CCCB i del MACBA, quan, de fet, sabem de la precarietat d’alguns d’aquests serveis a cada casa.

També em sembla ben intencionada i oportuna l’admissió que “el pes de l’estructura administrativa respecte de l’activitat, al conjunt d’equipaments municipals culturals, tendeix a estar molt descompensada a favor de la primera. Els costos de l’estructura acostumen a representar un 65% del total, davant un 35% per activitat. Evidentment, alleugerir l’estructura alliberaria recursos per activitat”. És una bona noticia que, finalment, s’adonin de que aquesta desproporció impedia que els creadors, la recerca i les activitats tinguessin el reconeixement que cal: que són els artistes qui doten de contingut les programacions i que una part significativa del pressupost ha d’anar a pagar-ne els honoraris i les despeses de producció. En tot cas, tampoc es declara res en relació a aquest reconeixement, ni la necesssitat de redimensionar els pressupostos també en els sous dels directors, que sovint fan inviable sol.lucions imaginatives a la reducció presupostària. Tanmateix, és una pena que arribin a aquesta conclusió ara, obligats per les circumstàncies, quan ja fa molt anys que molts ho hem demanat, també en èpoques de vaques grasses.

Anem però al punt que aquí m’interessa: el paper del MACBA com a centre neuràlgic de tot.

Foto: Poster de “Fills Putatius de Miró” (Francesc Vidal i Montse Cortadellas), en el marc del projecte “Pamflets d’agri-cultura”, Barcelona, 1994.

Això ja ho avisarem fa 15 anys. Hom ensumava que la creació del museu venia acompanyada d’un missatge amagat: és la manera més directa de que els governs es desfacin de qualsevol responsabilitat social respecte a la cultura. Ara ja teniu el MACBA, ja no ens podeu dir res, ara parleu amb ells, semblaven dir. Bé, doncs ja hi som, escrit negre sobre blanc.

L’aposta pel MACBA com a “darrera finalitat” del procés creatiu és una barbaritat. Quan es parla de la necessitat d’un Centre d’Art Contemporani (el que havia de ser el Canòdrom, ara en parlarem), es diu que és “l’espai que fara d’aglutinant cap a la consolidació i la projecció vers el museu”, i que “des de la perspectiva del MACBA, el centre d’art contemporani és vist com a necessari, perquè representa el treball previ a la patrimonialització”. No sabem si això són les idees del Consell redactor de l’informe, de la direcció del MACBA, o de la direcció de la Fundació MACBA. Tant se val. La qüestió és que imaginen el MACBA com si fos la linia de meta de l’art català, donant per fet que tothom així ho considera, quan, de fet, si una cosa és òbvia és que el museo ha donat l’esquena a la ciutat des del seu naixement, obsessionat com sempre ha estat amb la marca internacional.

Pensar que el MACBA es el somni dels artistes és un greu error de càlcul. El MACBA és un referent important pels artistes, en la mesura que oferta reflexions internacionals que ajuden a contextualitzar el que fem aquí. També ofereix la oportunitat de consultar arxius, essencials pels historiadors, crítics i artistes, i de seguir una part del pensament contemporani sobre l’art i les imatges contemporànies. Però pensar que el MACBA és el dipositari de l’imaginari col.lectiu de l’art actual és una bejenada com un temple. Perque els imaginaris sempre són plurals, i malament si no fos així. El MACBA hauria, precisament, d’obrir el més possible les portes a aquesta diversitat i no pretendre establir-se com el doctorat de la carrera artística, i menys ara, que bona part del discurs artístic passa a altres llocs.

A més, designar el MACBA com a garant autoritzat de la qualitat artística de Barcelona xoca frontalment amb el fet de definir l’entitat en funció de les col.leccions, la de la Fundació Macba (privada, recordem-ho un cop més) i la de la Caixa, també privada. Fixar “l’alçada” del museu per aquestes col.leccions indica el nivell de confusió entre els interessos privats i públics. Unes col.leccions, tot sigui dit, algunes seccions de les quals responen a criteris força questionables, com ara la part dels vuitanta, que és la que es vol legitimar en properes exposicions programades al museu. Unes col.leccions que són l’excusa pels intents d’expandir el museu cap al CCCB (que, sortosament, sembla descartar-se), o cap al FAD (si se’n va a la grapadora). Però, on s’ha vist que col.leccions privades hagin d’ocupar espais públics en detriment de la possibilitat d’ofertar-los a les dinàmiques creatives independents sempre orfes d’espais?

A més, es manifesta clarament que es vol que el MACBA sigui alhora Museu i Centre d’Art, fent seu el projecte que havia de representar el Canòdrom, i que en el seu moment va abanderar el Centre d’Art Santa Mònica (CASM). Tots recordem que el problema va començar quan el CASM va patir un cop d’estat administratiu de mà del Departament, quan es va segrestar la possibilitat de debatre quina orientació necessita un centre d’art per joves a Barcelona, i quan uns aprofitats van fer seva l’ocasió per tocar-li el violí al conseller Tresserras a fí de fotre-hi cullerada. Després va venir l’oferta del Canòdrom, que ningú mai no va demanar, però que venia a refer la malifeta. Es convocà un concurs que guanyà en bona lid el Moritz Kung, qui ara, des de sectors ocults, però facilment identificables, està patint una campanya de desprestigi. Campanya que arriba fins a limits insospitats, com es veu en el fet de que ni tan sols el deixen exposar la defensa dels seus plantejaments a la propera reunió de la Comissió delegada del MACBA, del dia 7 de febrer. Jo, l’únic que li retrec al Sr. Kung, és no haver estat prou valent per, als tres anys de veure que li estaven prenent el pel, no haver donat un cop de puny a la taula i haver escampat als mitjans tot el que havia vist i empassat.

Doncs ara el Canòdrom no es farà. Apunten cap a la Fabra i Coats, amb la qual cosa s’imaginen tenir resolt el problema. El problema no és l’espai en si, sino l’interès que demostren en fer un centre que s’escaigui com la avantsala del MACBA. En realitat, miren el centre com a una rèmora enotjosa que cal fer per no quedar malament, però d’interès, cap ni un. El veuen com un interlocutor més, que sense tenir cap pes als passadissos polítics del poder, pot arribar a molestar si se’l deixa fer massa la seva.

També l’informe parla obertament del “perill” que es corre de que una programació com la de la Virreina pugui solapar-se amb la de MACBA. I ho argumenten amb el fet de que el Carles Guerra, el darrer director de la Virreina ha anat a parar al MACBA, ergo les dues programacions s’assemblaven. Aquest argument, que no s’aguanta per enlloc, els serveix de legitimació per anular el paper de la Virreina en el teixit artístic de la ciutat, derivant el centre a l’òrbita del MACBA, i trespassant fins i tot pressupostos de l’un a l’altre: “Convé cridar l’atenció de que el pressupost de Virreina és quasi equivalent al pressupost d’exposicions del MACBA. A la vista de les diferents dimensions de tots dos equipaments i de les programacions, resulta evident la desproporció de recursos. Si se li demana al MACBA que lideri el sistema de l’art contemporani, s’ha d’estudiar com reequilibrar la relació entre les parts”.

Estupefacció és que el queda després de llegir que no es va convocar un concurs públic per a la plaça de director de la Virreina, quan en va marxar el Carles Guerra, perque “si aquest equipament ha d’estar subordinat al lideratge del MACBA probablement no té sentit reclutar un director per concurs, i és més apropiat l’encàrrec de direcció actual a algú de dins de l’estructura de l’ICUB”. O sia, deixen ben clar que la cosa està dada i beneida. Però és que és igual. ¿També tindrà la direcció del MACBA control sobre els continguts de la Virreina? ¿Però és que no es convocarà un concurs per a la persona que, fins i tot dins del MACBA, porti els assumptes del palau de la Rambla? Tot anirà designat a dit? I per qui?

Veritablement, la idea de que el MACBA, l’estructura del qual no està gens orientada cap al món local, pugui engolir tot el sistema artístic públic és un error enorme. Acabarà amb la diversitat, ja prou qüestionada per les pròpies lleis culturals del Govern de la Generalitat; donarà un poder enorme a persones que han estat contractades per altres funcions: engolirà pressupostos que encara seran menys transparents i farà possible que interessos privats fiquin la mà sense assumir riscos.

Foto: Una vista de l’interior del Canòdrom

L’or negre del conseller Mascarell

Durant una visita pel país, el Conseller de Cultura, Ferran Mascarell, ha declarat que “la cultura és el principal petroli i matèria primera del territori català”. Crec que hem d’agraïr-li que ens hagi exposat, de forma tan espontània i oberta, el que està passant. De fet, ja ho deia el conegut petrolier J. R. Ewing: “Like my daddy alway’s said: if you can’t get in the front door, just go around to the back”.

La cultura és com el petroli. Tot i que el conseller ha fet una metàfora, és molt important prendre-la com a tal, perque una metàfora es “una figura de dicció que hom fa quan empra un mot que expressa literalment una cosa per a manifestar-ne una altra que tingui una certa semblança amb aquella”.

Bé doncs, com assimilar materialment cultura i petroli no hi ha forma humana de fer-ho possible, hem de deduir que el conseller sap el que es diu, o sia, que volia dir alguna cosa més però que, donada la naturalesa impossible de l’analogia, va acabant fent-ho mitjançant una metàfora. I, insisteixo, cal agraïr-li el gest, perque si hagués dit allò que pretenia de forma planera, l’hauriem considerat un boig… barrejar el tocino y la velocidad, o la cultura i el petroli no és possible. Però, alhora, en fer-ne una metàfora, ens estava plantejant una clau d’interpretació?

¿Potser perque és un recurs en brut (cultura), que cal destilar i refinar (política cultural) a fí de tenir gasolina que faci funcionar la industria (de consum ‘cultural’)?
¿Perque és un recurs escàs i per tant cal tutelar-lo?
¿Perque és un recurs estratègic i cal mantenir-ne el control, i no pot caure en mans extranyes?
¿Perque embruta i cal controlar-ne les fonts i el procés de refinament?
¿Perque cal portar-lo als centres d’emmagatzematge i distribució, i ha de passar per uns tubs?
¿Perque el petroli només es troba amb prospeccions oficials?
¿Perque no té coneixement de les energies alternatives?

De visita al castell de Montsoriu (Arbúcies) per felicitar-se de la seva rehabilitació (la del castell), la fortalesa gòtica més gran de Catalunya, el conseller Mascarell finalment obsequià el públic assistent amb una altra metàfora, ara sí, ben travada, concluent així una vesprada de gran inspiració literària. Digué: “no hi ha present viu si el passat és mort”. Després d’una ovació emocionada, el conseller departí una bona estona amb tots aquells que van mostrar dubtes sobre l’estructura de les metàfores. En un moment donat, captat a la següent imatge, Mascarell s’aturà i, amb’esguard a l’horitzó retallat pel castell, va quedar-se pensatiu una estona fins que digué: “1000 anys ens contemplen, amics! Aquesta vista és tota una realitat de la cultura catalana d’avui”.